Diccionari

Principal ] Amunt ] Les masies i les cases de Gelida ] Situació de les masies ] Les masies capbrevades i altres dades ] Índex capbreu de Gelida, 1827-1832 ] Els cognoms dels hereus ] Situació patrimonial de les masies ] Exposició 2007 - 2008 ] Bibliografia ] [ Diccionari ] Arxius ] Recerques genealògiques a Internet ] Masies de Catalunya ]


Aquest recull de mots ha estat tret de: www.enciclopèdia,cat 

Feu servir el Dicccionari Català.Valencià-Balear
 


Agnació

Parentiu de consanguinitat per línia exclusivament masculina.

Alou
Domini ple, absolut i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns immobles, que diferia, així, del que hom tenia en feu o en emfiteusi.
Prové del mot franc alôd , que significa domini íntegre. Els juristes medievals digueren que el qui posseïa en alou, no tenia altre senyor superior sinó Déu. Per costum, al Principat de Catalunya hom considerava que les terres posseïdes per vassalls dins el terme de qualsevol castell o feu pertanyien al domini directe del senyor jurisdiccional, llevat que els seus propietaris poguessin destruir aquesta presumpció jurídica provant que posseïen en alou, contradient en això el criteri dels romanistes italians que partien de la presumpció que en cas de dubte els béns s’havien de suposar tinguts en alou i no en feu. A Tortosa, però, segons el seu codi consuetudinari, hom considerava que els béns immobles pertanyents als ciutadans i habitants de la ciutat eren tinguts com a lliures i en franc alou, excepte els posseïts en emfiteusi o parceria. El mot alou ha caigut en desús en la tecnologia jurídica moderna. Resta, però, a Mallorca i la recull la compilació del dret civil balear de l’any 1961 amb un sentit completament contrari al de l’antic dret català, aplicant-se a la propietat escindida en domini directe i domini útil de caràcter emfitèutic.

Àpoca
Carta de pagament, rebut o qualsevol altre document en el qual el creditor declara que el deutor ha pagat la quantitat deguda.

Arbre genealògic
Representació gràfica de la genealogia d'una família mitjançant el dibuix d'un arbre de forma convencional, les branques del qual representen les generacions que surten del tronc i originen noves branques. Al temple faraònic de Karnak (Egipte) se'n conserva un, i era exposat a les cases romanes. A partir de l'edat mitjana l'art cristià generalitzà el motiu iconogràfic de l'arbre de Jessè en les representacions dels arbres genealògics de les cases reials i nobles. Generalment el nom del primer ascendent (anomenat estirp, genearca o soca) figura a l'arrel o a la soca, sovint dins un cartell o rodella, on també és posat el nom dels consorts. Quan es tracta de rodelles, hom acostuma a posar aquests noms en una altra rodella acoblada. Al tronc hom posa en ordre ascendent, els primogènits de cada generació, dels quals hom deriva sengles branques damunt les quals posa els seus germans i germanes. D'altres vegades l'arbre té un sentit invertit; hom col·loca la persona interessada a l'arrel o al tronc i, per ordre ascendent, els noms del pare, avi, besavi, etc. Per a l'ingrés als ordes militars i de cavalleria i per a obtenir canongies i d'altres prebendes eclesiàstiques calia provar la noblesa i la puresa de la sang, fet que donà lloc a d'altres formes d'arbres genealògics. La més freqüent consistia a fer figurar el pretendent a l'arrel; més amunt, i separats per dues branques, el pare i la mare; de cadascun d'ells sortien dues branques on figuraven els avis, i així successivament. Seguint aquest sistema han aparegut l'arbre genealògic de costats (per a fer ascendències en sentit lateral d'esquerra a dreta), l'arbre genealògic semicircular de ventall i l'arbre genealògic circular divergent (per a fer descendències) o convergent (per a fer ascendències). Una major esquematització de l'arbre genealògic es troba a l'arbre genealògic lineal, representat correntment per trets lineals que relacionen les generacions. És el més comunament emprat per a fer descendències: de l'estirp del llinatge i dels seus primogènits successius, que formen la línia dita principal, primogènita o troncal, en surten línies secundàries iniciades pels altres fills. Els descendents primogènits d'aquests continuen llurs línies respectives, de les quals es deriven les branques, que són originades pels altres fills. Així mateix, de les branques es deriven les subbranques, i d'aquestes els brancons.

Cabaler 
En l'organització tradicional de la família, el fill no constituït hereu i que rep el seu dret hereditari —normalment llegítima— en una quantitat de diner o cabal en contreure matrimoni o en morir els pares.

Capbreu
Escriptura pública on consta el reconeixement que fa l'emfiteuta dels drets del seu senyor directe sobre els immobles que el primer té en domini útil, com a resultat d'un procés judicial anomenat causa de capbrevació. El capbreu conté, després de l'exposició de la causa, la relació dels béns afectats, de llur situació, llur superfície i llurs afrontacions, i dels drets dominicals: prestacions en moneda o en espècie, pagament de lluïsmes, reconeixement de deutes, règim d'amortització, etc. Sovint els capbreus es feien generals dels diversos emfiteutes d'un mateix senyor directe. Se solen conservar entre les sèries de protocols notarials per tal com l'escrivà acostumava a ésser un notari públic; els capbreus decretats a favor del reial patrimoni eren enregistrats per la batllia general. Constitueixen una font de primer ordre per als estudis demogràfics, socials, econòmics i onomàstics.

Capbrevació
Reconeixement del domini que l'emfiteuta feia al senyor directe interessat a acreditar la subsistència dels seus drets o a esbrinar si hi havia hagut transmissions que haguessin de pagar lluïsme a costa seva i en escriptura pública. Antigament, en la causa de capbrevació, el senyor directe, que la promovia per via d'acció confessòria, podia escollir jutge emfiteuticari.

Capítols matrimonials
Negoci jurídic accessori del matrimoni, de la celebració del qual depèn la seva eficàcia. La seva funció principal és la de permetre als cònjuges el pacte del règim econòmic familiar que més s'adapti a les seves necessitats i conveniències. També poden servir per a regular la successió mortis causa, pactant en ells la institució d'hereu, crear una comunitat familiar que obligui els seus membres a unir esforços i aportar els seus ingressos per a subvenir les necessitats familiars i establir beneficis viduals al cònjuge sobrevivent. Els capítols matrimonials són una de les institucions més característiques del dret civil català, bé que també són admesos en el dret espanyol i en el d'altres països (a França, Bèlgica i Suïssa amb el nom de contrat de mariage). A Catalunya hom pot atorgar-los abans o després del matrimoni i cal pactar-los en escriptura pública autoritzada per un notari. Presenten moltes variants, però és fonamental en gairebé totes l'existència de l'heretament que els pares fan a favor dels fills que es casen, per tal d'assegurar la perpetuïtat de la família i defensar la propietat dels patrimonis; hi figuren també molts altres pactes, tals com reserva de quantitats o de propietats per a dotar els altres fills (cabalers o fadristerns), reserva del dret a vendre i empenyorar per part dels pares donants, constitució de dot per a la futura esposa (restitució assegurada amb hipoteca) o per al futur pubill (aixovar), pactes referents a l'escreix, espoli o augment de dot, pacte d'usdefruit indefinit del consort que sobrevisqui sobre el patrimoni del premort, mentre aquell no es torni a casar, i d'altres. La importància del crèdit econòmic familiar, la transcendència que tenen els capítols per als atorgadors i llurs descendents, i la necessitat de complir les clàusules pactades sense que es produeixin canvis que puguin alterar l'equilibri de les prestacions conduïren al principi de la rigorosa irrevocabilitat dels capítols matrimonials al Principat de Catalunya (constitució A foragitar fraus), bé que l'actual compilació del dret català admet la possibilitat de modificar-los o deixar-los sense efecte, especialment quan hi vénen bé tots els qui els han atorgats o llurs hereus. La decadència a Catalunya dels capítols matrimonials, tant a les ciutats com al camp, és cada dia més notòria. Hi ha influït la mecanització del camp, l'abandó de moltes cases pairals, i de pobles sencers, i la pressió fiscal (que pretén de veure un concepte tributari en cada pacte dels capítols). Persisteixen en algunes comarques interiors agrícoles, com a la Segarra (Cervera és la ciutat de Catalunya on se'n convenen més), al Pallars, a l'Alt Urgell, a Osona, al Bages, al Berguedà, al Solsonès, a la Garrotxa i a Terra Alta. En comarques d'antiga tradició capitular (el Penedès, el Priorat, Anoia, l'Urgell, les Garrigues i la Conca de Barberà), per contra, gairebé han desaparegut. A la marina, des de Portbou a Sant Carles de la Ràpita, no se'n fa cap. Els capítols matrimonials —com a instrument que ha evitat la divisió dels patrimonis— han acomplert una funció històrica i social molt important i han creat una institució típica catalana, la casa pairal.
Regulats en el nou codi de família del 1998, passen a ser constituïts en previsió d'una ruptura matrimonial i no per raó d'un matrimoni, com es considerava en l'anterior regulació. Pel que fa a la revocació, les donacions atorgades en capítols matrimonials poden ser revocables per incompliment de les càrregues en el termini d'un any, a partir d'aquell incompliment. En canvi, poden ser reduïdes només quan siguin inoficioses per raó de llegítimes i en cas de supervivència de fills, i ja no en cas d'ingratitud del donatari ni per pobresa del donant.

Carta precària
A la baixa edat mitjana, escriptura de renovació d'un establiment emfitèutic, confirmant-lo, renovant-lo o bé refent el preexistent del qual hom havia perdut la constància per escrit. En aquests casos també se'n deia nou establiment. 2.- Document que obligatòriament ha d'atorgar el senyor directe, o sigui títol nou, a favor del posseïdor d'una finca emfitèutica. Ha de justificar haver-la posseïda pel senyor i els seus antecessors pacíficament i sense interrupció per espai de trenta anys, havent pagat durant aquest temps les pensions vençudes.

Casa pairal
Masia o casa adscrita a una finca rústica, seu d'un llinatge organitzat com a unitat d'explotació rural amb un patrimoni important acumulat al llarg de generacions i conservat gràcies a la institució de l'hereu, que tendeix a ésser econòmicament autosuficient. Normalment és de grans dimensions i de sòlida construcció. Sovint el nom de la casa coincideix amb el del llinatge. Hi conviuen normalment dues o tres generacions, sota l'autoritat del cap de casa (el vell progenitor, pare o mare vídua), a més dels servidors de la casa i del camp. El patrimoni tendeix a augmentar a base d'una política matrimonial. Ha estat, a partir de la sentència de Guadalupe (1486), un dels nuclis bàsics de l'estructura social catalana, especialment de la Catalunya Vella. La seva potència econòmica ha estat sovint un dels factors de modernització dels mètodes de conreu, i el motor llunyà, a través dels fadristerns, de la industrialització a partir del s XVIII.

Censal
Obligació de pagar indefinidament una pensió o cànon anual com a contrapartida d'un capital donat; hom acostumava a garantir sobre béns immobles, de manera semblant a la hipoteca, afegint-hi a vegades el pacte d'escriptura de terç. La seva creació adoptava generalment la forma de venda del dret, peró també es podia constituir en testament o codicil. Fou la forma d'encobrir el préstec usurari o amb interès, prohibit per la legislació canònica compresa dins el dret comú; era també prohibit en alguna de les constitucions de Catalunya, però en d'altres hom donava per vàlida aquesta forma de préstec i, fins i tot, en les corts de Barcelona del 1432, convocades per Alfons IV, hom regulà l'execució per raó dels censals. La institució arrelà tant que fou permesa en butlles papals de Martí V i de Calixt III i, especialment, en la de Nicolau V del 1452, bé que imposava la condició que la pensió anual no podia superar el 10% del capital. El tipus corrent de pensió acostumava a ésser del 5%; a Tortosa era del 7,5%. El censal era redimible, però també es podia pactar com a irredimible, i en aquest cas rebia el nom de censal mort, forma que fou l'adoptada a Mallorca. Recorrien al censal no solament els particulars, sinó també les mateixes universitats, els barons (que gravaven llurs vassalls i rendes) i la mateixa generalitat. Una pragmàtica de Ferran VI del 1750 estengué a tota la corona catalanoaragonesa la publicada per Felip V el 1705 per al regne de Castella, la qual reduïa les pensions dels censals al 3%. Això féu que, a poc a poc, aquesta institució anés caient en desús fins a gairebé desparèixer. A Mallorca, malgrat la polèmica que tingué lloc el 1920, es manté el censal mort, desaparegut, per contra, de la vigent compilació del dret especial de Catalunya, que manté el censal simple.

Codicil
Disposició d'última voluntat, atorgada amb les mateixes solemnitats externes d'un testament, en la qual hom modifica, aclareix o revoca el que ha estat establert en testament. Hom pot ordenar fideïcomisos i llegats, però no pot instituir hereu, ni desheretar, ni afegir condicions a un hereu ja instituït, ni establir directament substitucions. En el cas que en un codicil hom nomeni hereu, aquest té la condició de fideïcomissari. Com a dependent d'un testament, el codicil perd eficàcia quan aquell és revocat o n'és atorgat un altre de nou. Aquesta figura jurídica, que prové del dret romà, ha estat sempre reconeguda a Catalunya i avui és recollida en la Compilació del dret civil especial de Catalunya, bé que, per a la seva validesa, hom exigeix, seguint un criteri formalista, que sigui atorgat amb les mateixes solemnitats que el testament. A les Balears el codicil és regulat d'una manera molt semblant a com ho és al Principat, amb la diferència que, segons la compilació balear, la conversió jurídica o codicil del testament nul o ineficaç no és automàtica, sinó que es produeix quan en el testament hom ha consignat expressament la clàusula codicil·lar.

Cognació
Parentiu de consanguinitat per línia no exclusivament masculina.

Col·lateralitat  
Parentiu de consanguinitat que uneix els descendents d'un antecessor comú no relacionats entre ells per línia directa. La col·lateralitat existeix entre membres d'una mateixa o de diferent generació (entre germans, entre cosins, entre oncle i nebot, entre néts, etc), i és graduada segons la llunyania del parentiu. Té importància per a determinar l'ordre de successió hereditària i, quant al matrimoni, pot constituir-ne un impediment.

Compravenda a carta de gràcia
Contracte de compravenda en el qual el venedor es reserva el dret de redimir o de lluir i quitar quan transmet la cosa. Constitueix un específic contracte típic, deferent, per tant, del de la compravenda amb pacte de retre, pel fet de crear conjuntament amb la transmissió de la propietat el dret, en aquest cas alienable separadament, de lluir i quitar.

Confessòria
Acció civil que correspon al propietari de la finca dominant o al titular de la servitud d'obtenir-ne el reconeixement i el respecte per part de qui li discuteix o pertorba aquests drets.
És una acció de caràcter real, en la qual l'actor ha de provar l'existència de la servitud i la lesió causada a aquest dret abans de trenta anys comptadors des de l'acte obstatiu contrari a la servitud.

Consanguini -ínia
Dit de cadascun dels germans fills d'un mateix pare, però de mare diferent.

Consanguinitat
Relació de parentiu que uneix les persones que vénen d'un ascendent comú; és anomenada natural si procedeix d'una simple relació carnal, i civil quan deriva d'un matrimoni legítim. La consanguinitat constitueix impediment, dins uns graus determinats, per al matrimoni (àdhuc per al civil), i en uns casos és dispensable i en uns altres no; genera l'obligació d'ajuda alimentària fins al segon grau de consanguinitat, dóna dret a la successió intestada fins al quart grau, i produeix l'exempció, l'atenuació o l'agreujament de la pena o bé la tipificació del delicte quan és comès entre parents pròxims. El parentiu de consanguinitat pot ésser lineal (transmès per línia directa, de pares a fills) o col·lateral . La computació de la consanguinitat, segons el dret romà i el dret civil espanyol, es fa per graus: en la línia directa hom compta per generacions, i en la col·lateral hom puja fins al tronc comú i baixa després fins a la persona computada; o sia que, entre germans, és el segon grau, entre oncles i nebots, el tercer grau, etc. El dret canònic difereix en la computació de grau dels col·laterals, perquè, bé que compta per generacions, si el tronc de cada una és distint pren només el nombre del més llarg.

Contracte de masoveria
Contracte de parceria en virtut del qual una persona s'obliga a conrear la finca d'una altra, viure en la propietat, lliurar-li la part pactada dels fruits i actuar com a encarregat del propietari.

Delme
1.- Impost del deu per cent sobre els productes de la terra destinat a assegurar el manteniment del clericat i els edificis religiosos. La seva percepció era ja ordenada a l'Antic Testament, i la primera formulació legal de l'obligació del poble jueu a pagar el delme és al Deuteronomi. Amb el Nou Testament desapareix l'obligatorietat; els primers cristians el rebutjaren, considerant que era un costum jueu. Però la necessitat d'arbitrar algun sistema per al manteniment del clericat i de les esglésies imposà progressivament el costum de percebre delmes dins l'Església occidental. Els primers passos per a la regularització del delme com un tribut eclesiàstic foren fets a França al s VI en els concilis de Tours i Mâcon. Fou, però, Pipí I el Breu qui n'imposà definitivament el caràcter obligatori, que fou confirmat per capitulars de Carlemany (779 i 794). La dependència de Catalunya de l'imperi Carolingi convertí la Marca Hispànica en el camí de penetració del delme a la Península Ibèrica. A Anglaterra fou introduït al s X, durant el regnat d'Edmund I. Els delmes eren dividits en predials o reals, que taxaven les collites, mixts, que taxaven els ramats, i personals, que taxaven els sous. No sempre la quantitat deduïda era del deu per cent. La pràctica més comuna era la de descomptar un percentatge determinat del total de les collites sense tenir presents les inversions i despeses necessàries (llavors i eines) per a arribar a fer produir la terra. Aquestes característiques feren del delme una càrrega molt pesada per al camperol, però també una font d'ingressos per a l'Església. Amb el temps, però, els delmes experimentaren un procés de secularització i molts passaren a mans de senyors laics per compra, arrendament, establiment quasi-emfitèutic, o com a compensació d'algun benefici concedit a l'Església. Això donà lloc a un progressiu empobriment del clericat rural i a un reforçament de les economies rendistes dels grans senyors o fins i tot de les corporacions religioses (monestirs i catedrals) amb gran poder temporal. Una font d'ingressos tan fabulosa fou també sovint cobejada per la monarquia. El delme, acceptat al principi per Luter, fou finalment rebutjat per les Esglésies de la Reforma. Als estats cristians d'Europa occidental, el camí per a l'abolició del delme no fou iniciat fins a la Revolució Francesa, i en determinats indrets durà fins a la fi del s XIX (Itàlia, 1887; Irlanda, 1871). A Anglaterra fou suprimit per la Tithe Act del 1836, però l'impost (una mena de compensació) creat per substituir-lo durà fins a ple s XX. Jaume I n'organitzà minuciosament el cobrament al Regne de València. A Castella, Ferran III aconseguí del papa la concessió de les tercias reales (2/9 del delme) com a contribució al procés reconqueridor. Els Reis Catòlics obtingueren igualment del papa la concessió permanent d'aquestes tercias per a tots els seus regnes (terç delme als Països Catalans). Felip II, per la seva banda, obtingué la concessió per a tota la monarquia hispànica de l'excusat, que era el delme del pagador de delmes més important de cada parròquia. El papa havia concedit als reis de Castella tots els delmes de les esglésies d'Amèrica a condició que col·laboressin a llur manteniment. Des del final del s XVIII els delmes foren manipulats com un recurs davant les situacions difícils de les finances públiques. L'any 1796 el papa concedí que els delmes exempts (delme sobre productes que tradicionalment no n'havien pagat) fossin utilitzats per a l'amortització de vals; també durant les situacions compromeses de la guerra contra Napoleó foren un recurs emprat sovint. Llur caràcter abusiu no encaixava amb els esperits liberals del s XIX, i les corts del Trienni Constitucional (1821) reduïren els delmes a la meitat. La reacció absolutista els restaurà, però l'any 1837 els delmes foren declarats propietat de l'estat; els abolien de dret, però es mantingueren, i la meitat de llur producte fou dedicada a les finances públiques, i l'altra meitat, al sosteniment del clericat. L'any 1839 hom acordà novament de reduir el delme a la meitat i, finalment, la llei de 31 d'agost de 1841 anul·lava de fet tots els delmes i els substituïa per la contribució de culto y clero. Amb les darreres orientacions de la ciència històrica la documentació relativa als delmes ha adquirit una gran importància i llur estudi quantitatiu és utilitzat per a mesurar la productivitat i els rendiments de l'agricultura de les societats d'antic règim.
2.- Exacció consistent en una desena part de fruits, rendes o beneficis.
3.- Als ss XIII-XVI, deu per cent dels productes de la terra que pagaven, a Catalunya, alguns pagesos de remença a llurs senyors territorials.

Dot
Aportació que fa la muller al marit orientada al sosteniment de les càrregues del matrimoni. Com a institució, fou conegut en les civilitzacions més antigues. El dot tingué un ampli desenvolupament en el dret romà, on l'esposa era considerada una càrrega per al matrimoni i, per tant, havia d'ésser compensada. A les Partidas d'Alfons X ja hi ha una definició del dot: la donació feta per mantenir el matrimoni. El codi civil espanyol considera dot els béns i drets que la muller aporta al moment del matrimoni i els que són adquirits durant el conjugi mitjançant donació, herència o llegat amb caràcter dotal.
El dot als Països Catalans

Als Països Catalans, el dot és una part del patrimoni dels pares que en vida d'ells hom pot lliurar als cabalers —fills o filles—, a vegades en pagament o a compte de llurs drets legitimaris, a diferència de l'heretament, que hom lliura només a l'hereu o a la pubilla. La muller solia aportar aquests béns per raó de matrimoni, com a contribució al sosteniment de les càrregues de la família en el règim normal català de separació de béns. Segons la llei del Parlament de Catalunya del 1984, que abolí el dot obligatori (o necessari), el dot és sempre voluntari (dot voluntari). Una modalitat del dot és l'anomenat dot estimat o inestimat, segons que la propietat dels béns dotals es transmeti al marit, el qual roman obligat a restituir llur import, o que la propietat dels béns dotals romangui en la muller, en el qual cas el marit té solament sobre els béns unes àmplies facultats de gaudiment i d'administració. El dot pot ésser constituït abans del matrimoni o durant el matrimoni, i per tal d'evitar dubtes sobre el caràcter dotal, o no, dels béns la llei exigeix que la constitució del dot sigui feta mitjançant escriptura pública o en acte de darrera voluntat. El dot ha d'ésser restituït a la dona —o als seus hereus— si es dissol el matrimoni; però en cas de necessitat o de sentència de separació de cònjuges sense culpa de la muller, aquesta també pot demanar la restitució del dot durant el matrimoni. El dot obligatori no és recollit pel dret civil de les Balears.

Emfiteusi
Contracte pel qual un senyor dóna a una altra persona (emfiteuta) el domini útil d'una cosa immoble, perpetualment o a llarg termini, per tal que sigui millorada, tot retenint-ne el domini directe. A canvi de rebre un cànon, pensió o cens o altres prestacions de l'emfiteuta o senyor útil; generalment, a l'acte d'establiment, l'emfiteuta paga una quantitat d'entrada. Aquesta institució ja era d'ús a Grècia, pel cap baix des del s V aC, on la concessió era sempre perpètua. A la Roma republicana existí també aquest tipus d'establiment, qualificat com a arrendament a llarg termini, especialment aplicat als nous territoris conquerits (hom entenia que el domini era del poble romà, però els terrenys eren lliurats als soldats victoriosos o als anteriors posseïdors amb l'obligació de pagar un vectigal o cens), i posteriorment l'utilitzaren les colònies, municipis, col·legis sacerdotals i ciutadans latifundistes. Amb l'Imperi arrelà profundament la institució i, per tal com el contracte emfitèutic fluctuava entre la compravenda i l'arrendament, calgué cercar-li una figura jurídica pròpia. L'imperi d'Orient aplicà, també, l'emfiteusi als nous territoris. En ple s IV, en emparar-se l'erari dels béns de les ciutats i antics temples, els emfiteutes passaren a dependre del fisc. A Catalunya, des del començament de la conquesta cristiana hom utilitzà els establiments emfitèutics atorgats en les escriptures dites cartae precariae; els senyors de la terra, ho fossin originàriament o per raó de benefici o d'aprisió, cedien el domini útil als conreadors tot reservant-se el domini directe, sovint amb l'objectiu d'assegurar la permanència o estabilitat dels menadors. El costum era, en un principi, de concedir terres incultes o ermes i fins i tot casalots o masos en ruïna, segons escau a la natura de millorament, pròpia d'aquesta institució. Posteriorment hom l'establí en terrenys de bon conreu, edificis i terrenys per a construir, casos en què l'entrada era relativament alta. En la carta precaria hom fixava les terrae meritae (terres cedides) i les prestacions (cinquè, sisè, delmes, redelmes, tasca, braçatge, lliuraments en numerari, etc); l'obligació de l'emfiteuta de mantenir-se en el conreu restava assegurada amb la mansio o residència permanent a la finca, que derivà en l'adscripció a la terra. La institució, pel que fa als terrenys rústics, participà gairebé sempre dels lligams feudals, amb la remença. Els revessejats, modalitat de l'emfiteusi catalana, no és altra cosa que una perduració de l'encomanament feudal aplicat en l'àmbit del dret civil. L'emfiteusi, malgrat els abusos dimanants de la interferència de normes feudals (fins a la sentència arbitral de Guadalupe el 1486), produí un gran benestar econòmic en el món rural, tant per raó del millorament que significava per a les finques com per la seguretat de permanència dels conreadors i la facilitat d'aquests de convertir-se en senyors útils. Quant als patrimonis urbans, ajudà a fomentar la propietat i el creixement de les poblacions. Fins el 1960, l'emfiteusi es regulava pel dret comú, les Constitucions i altres drets de Catalunya i costums i estatuts locals. Cal distingir entre l'emfiteusi amb domini, en què el senyor directe té nombrosos drets, com el cens, el comís, la fadiga i el lluïsme, l'emfiteusi en nua percepció, en què només té el dret de cobrar el cens o pensió i la fadiga, i l'emfiteusi de cens sense domini, en què es limita a la percepció de la pensió. A vegades hom sotsestableix la cosa emfitèutica a terceres persones, en el qual cas resta el domini útil per al darrer emfiteuta, el domini directe per al primer estabilient, i els altres estabilients resten com a senyors mitjans amb dret a cens en nua percepció, fadiga i lluïsme. Aquesta pluralitat de senyors en l'emfiteusi només era admesa a la ciutat de Barcelona i en altres viles i llocs que gaudien de dret especial. Avui dia el sotsestabliment és prohibit per la compilació; això no obstant, hom respecta les situacions creades. La creació del contracte emfitèutic ha de tenir lloc en acte públic i es pot constituir per escriptura d'establiment o per disposició per causa de mort. El contracte de rabassa morta ha estat considerat des de sempre emfitèutic, malgrat la seva temporalitat. Actualment l'emfiteusi té molt poca importància; la llei del 1990 parla ja de cens emfitèutic, establint una regulació del cens com a institució jurídica de caràcter real, en virtut de la qual el censatari passa, de ser titular d'un dret limitat de gaudi sobre la finca gravada amb el cens, a convertir-se en propietari de la finca, en detriment de la posició jurídica del censalista.

Escreix
Donació de caràcter voluntari, que el marit fa a la muller, que compensa en certa manera el dot aportat per ella, per tal d'ajudar al sosteniment de les despeses familiars, d'acord amb el règim econòmic de separació de béns de la família catalana. La muller només pot exigir-lo si el marit ha rebut el dot. A manca de pacte, dissolt el matrimoni per mort del marit, la muller passa a usufructuar l'escreix. Ha tingut una gran importància mentre el dot fou una institució viva, i apareix profusament regulat en les fonts del dret català.

Establiment
Concessió d'un immoble en emfiteusi en la qual el senyor o estabilient es desprèn del domini útil, que cedeix a l'emfiteuta, i es reserva el domini directe.

Fogatge
Dels ss XIV al XVII, imposició que les corts generals establien per convinença amb el rei dels estats de la corona catalanoaragonesa a raó d'una quantitat per foc o casa habitada, per tal de subvenir a necessitats de la corona o de la terra. Era una exacció eventual i per a cadascun calia l'acord de la cort general, on s'acostumava a determinar els criteris d'inclusió o exclusió dels focs i les persones que hi restaven sotmeses. Unes vegades aquesta exacció es feia a tant per foc, i unes altres vegades a base d'una quantitat fixada per endavant, que calia que fos repartida entre els focs i les localitats.

Genealogia
Ciència que estableix el parentiu entre persones i llinatges i n'estudia l'origen, la descendència i les aliances. Complementària de l'heràldica i auxiliar de la història i altres disciplines, l'interès per la genealogia es dóna en tots els pobles. A l'Índia, a Egipte, a Grècia, on els reis, els eupàtrides i els herois tenien arbres genealògics que els emparentaven amb els déus, i a Roma, els patricis portaven al dia llurs arbres genealògics. Entre els hebreus, la genealogia tenia un relleu especial, car el Messies havia de néixer d'entre ells. En la Bíblia, les llistes genealògiques constitueixen un gènere literari i tenen sovint un sentit simbòlic i àdhuc mnemotècnic. Entre els àrabs, ha estat d'una gran importància demostrar que hom descendeix del profeta Mahoma, principalment entre els sobirans. Els inques guardaven les genealogies reials al temple del déu del sol. La genealogia moderna aparegué al s XVI, quan se'n generalitzà l'estudi. Els historiadors s'hi interessaren per provar drets de successió de llurs sobirans i, així, afalagar-los. Les genealogies dels llinatges nobles generalment eren escrites en forma de nobiliari. L'aparició dels mètodes crítics i l'estudi de les fonts històriques donà a la genealogia nous mitjans d'investigació, i tingué un moment culminant al s XVII; però des del s XVIII, i fins al XX, principalment a França i a Espanya, anà perdent prestigi quan els genealogistes i els reis d'armes es dedicaren a falsejar o a inventar ascendències.
Han conreat la genealogia, entre molts d'altres: els portuguesos Pere Affonso, comte de Barcelona (mort el 1354), el marquès de São Payo i Domingos de Araújo Affonso, el francès André François Borel d'Hauterive (1812-96), els alemanys i austríacs Otto Forst de Battaglia (1889-1965) i Ferdinand Justi (1813-1907), amb les edicions del famós Almanach de Gotha i del seu continuador, el Genealogisches Handbuch des Adels, els britànics sir John Burke (1814-92), sir Wilham Dugdale (1605-86), L.G.Pine i John Debrett, els italians Giovanni Battista Crollalanza (1819-92) i Francesco San Martino de Spucches, els castellans Gonzalo Argote de Molina (1549-96), Alberto i Arturo García Carraffa, Francisco Fernández i Béthencourt (1851-1916), Julio de Atienza y Navajas, baró de Cobos de Belchite, Alberto de Mestas i Vicente de Cadenas y Vicent, l'holandès A.M.Stokvis, els nord-americans John Farmer i James Savage i el suec Johann Gabriel Anrep (1821-1907).
Als Països Catalans, historiadors generals s'han ocupat de les genealogies de les cases reials i comtals sobiranes (P.Tomic, E.Diago, P.de Bofarull i Mascaró, F.Valls i Taverner, R.d'Abadal i de Vinyals, etc), uns altres han investigat concretament aquelles cases, les vescomtals i els grans llinatges (D.Montfar i Sorts, F.Monsalvatge i Fossas, J.Miret i Sans, J.Pella i Forgas, J.Botet i Sisó, F.Carreras i Candi, S.Sobrequés i Vidal, l'historiador del Rosselló Pere Ponsich, etc), i un gran nombre, encara, s'ha dedicat, especialment o no, a llinatges o a monografies locals; han d'ésser considerats especialistes en llinatges valencians Onofre Esquerdo, J.Caruana i Reig, L.Mas i Gil, Vicent Martínez i Morellà i Lluís Cerveró i Gomis; en llinatges mallorquins, J.M.Bover i de Rosselló, J.Ramis d'Ayreflor i Sureda, J. d'Oleza i d'España i Jaume Cirera i Prim; i en rossellonesos, J.Xaupí i Annie de Pons, etc.
La forma d'establir les genealogies pot ésser molt variada, i hom la fa mitjançant les anomenades taules genealògiques o arbres genealògics. Les taules d'ascendència comencen pel subjecte base i es remunten cap als ascendents. Hi ha cinc procediments per a establir-les: el vertical o de l'arbre genealògic tradicional, només per a l'ascendència paterna, la taula d'ascendència vertical ascendent, per a les línies paterna i materna, la taula circular , que pot ésser convergent (per a ascendència) o divergent (per a descendència), la taula d'ascendència de costat o horitzontal, també per a les línies paterna i materna, i la taula semicircular o de ventall, també per a les línies paterna i materna. Per a aquestes taules ascendents hi ha un sistema d'enumeració (mètodes Sousa-Stradonitz), inventat al s XVII per Jerónimo de Sousa i adoptat i generalitzat per S.K. von Stradonitz al s XIX, que consisteix a donar a cada individu un nombre, l'1 essent el del subjecte base, i el 2 i el 3, el del pare i el de la mare, respectivament. D'aquesta manera els ascendents masculins sempre tenen un nombre parell, i els femenins, un de senar. Aquest mètode permet de fer la llista dels avantpassats i de saber el lloc que pertany a cadascun d'ells en la taula genealògica i en les fitxes, malgrat que hom no en conegui els noms de tots. A més, permet també de posar-los en forma de llista; per exemple:


El nombre corresponent a l'ascendent de la línia paterna col·locat en el primer lloc de cada fila o generació (que sempre és una potència de 2) correspon al nombre de quarters (o d'ascendents) de tal generació. La fórmula que dóna el nombre d'ascendents de cada generació és la progressió geomètrica Gx = 2x-1, que hom formula dient que el nombre d'ascendents d'una generació determinada (Gx) es compon de tants antecessors com el nombre que resulta de la potència de 2 l'exponent de la qual és el nombre que ocupa tal generació en el llinatge disminuït en una unitat. Així, la cinquena generació té G5 = 25-1 = 24 = 16 rebesavis. Cal tenir en compte que a vegades es produeix una disminució d'aquell nombre, com hom pot veure en la taula dels ascendents de Carles II de Catalunya-Aragó, o com en el cas del rei Alfons XIII d'Espanya, que a l'onzena generació en tenia només 111, en comptes de 1 024. Les taules de descendència comencen pel subjecte base o genearca i davallen pels seus descendents. Hi ha dos procediments per a establir-les: la taula de descendència vertical, que imita l'arbre genealògic tradicional, i la taula de descendència horitzontal, per a la qual han estat establerts tres mètodes: el primer dóna la xifra romana I a la primera generació, la xifra II als membres de la segona, etc, i un exponent indica l'ordre de naixença (II1, II2, etc), el segon dóna la xifra romana per a cada generació i uns altres nombres per als descendents (I, 1, 1), (1), etc, separant les línies, les branques, les subbranques i els brancons, i el mètode d'Aboville dóna als descendents d'una persona una numeració segons l'ordre de naixença (1, 2, 3, 4), i fa semblantment a la generació següent, però aleshores cada membre d'aquesta va precedit pel nombre corresponent al seu pare (1/1, 1/2, 1/3, etc). Entre les taules genealògiques especials, hom empra l'anomenat descentori per a saber per on i quantes vegades un individu determinat descendeix d'un altre, la taula genealògica històrica per a resoldre qüestions de caràcter històric, com les pretensions a una corona, la taula genealògica geogràfica, que assenyala els llocs de naixement de les persones, per comprovar-ne els desplaçaments, les taules genealogicobiològiques i patològiques, que s'ocupen de les malalties i tares, dels anys de vida i dels caràcters fisonòmics, la taula juridicogenealògica per a provar el millor dret a una herència o títol nobiliari, i la taula genealogicosociològica, que mostra el desenvolupament cultural, professional i demogràfic o la posició social dels membres respectius. Les fonts que permeten l'establiment d'una genealogia són diverses: documents d'arxius familiars i d'arxius públics, testimonis orals, que cal verificar, els llibres del registre civil i els registres dels cementiris, els llibres eclesiàstics de bateigs, confirmacions, esposalles, expedients matrimonials, expedients matrimonials de dispensa apostòlica, núpcies, òbits i enterraments, els llibres notarials de capitulacions matrimonials, testaments i codicils, els expedients de proves de noblesa o puresa de sang per a ingressar en ordes militars i religiosos, corporacions nobiliàries, reials col·legis o seminaris, inquisició, exèrcit i marina, quan aquelles eren exigides, els llibres d'investidures de feus, els padrons i cadastres, els del registre de la propietat i de l'antiga comptadoria d'hipoteques, etc.

Hereu -eva
Institució jurídica catalana, per la qual l'instituït (que quan és una dona s'anomena pubilla) rep els béns dels seus pares. L'hereu té una preeminència en el sistema successori romanocatalà que es caracteritza pel fet d'organitzar la successió per causa de mort col·locant l'hereu en el lloc del difunt, cosa que representa una idea de continuïtat de les relacions jurídiques que afectaven el causant, les quals continuen subsistint a favor i càrrec de l'hereu. Però, en el sistema successori català, l'hereu, com a successor en totes les relacions jurídiques actives i passives del causant, encarna igualment la idea de continuïtat i conservació del patrimoni familiar, especialment tractant-se de patrimonis agrícoles, la subsistència dels quals a través de les generacions exigeix la institució d'hereu únic, i en aquest sentit l'hereu es contraposa al legitimari, que només té dret a percebre un valor patrimonial concretat a la quarta part del valor dels béns de l'herència, repartit entre tots els fills. D'acord amb els precedents romans, el dret civil català exigeix necessàriament la institució d'hereu en tot testament sota pena de nul·litat. Però des de la compilació del 1960 aquest requisit no és absolut, car el nomenament de marmessor universal substitueix la manca d'hereu en el testament. Segons el dret civil que tradicionalment vigeix a Tortosa, hom pot distribuir tota l'herència en llegats. El dret balear preveu la figura de l'hereu distribuïdor, que té una certa semblança amb la "clàusula de confiança" catalana, però permet altres possibilitats. Aquesta figura fiduciària es produeix quan el testador encomana a la persona instituïda hereva, bé que sigui només en l'usdefruit de tots o una part dels béns de l'herència que té per acte entre vius o d'última voluntat, que els assigni a un o els distribueixi entre els diversos parents del testador o de l'hereu distribuïdor mateix, que el testador estableixi, sense perjudici de les llegítimes. L'assignació o distribució feta pel distribuïdor serà revocable si es fa amb testament i irrevocable si s'escau entre vius.

Inventari 
Enumeració dels béns, mobles i totes altres coses pertanyents a una persona o comunitat, de les mercaderies, els crèdits, deutes, etc, d'un negociant, dels objectes que componen una col·lecció, un conjunt, etc, que hi ha en un indret.

Llinatge
Conjunt de tots els descendents (homes i dones) per línia masculina —excepte en el cas d'una pubilla— d'una estirp comuna.

Mas
Explotació agrària tradicional centrada en un habitatge bastit en funció d'aquesta explotació. S'originà durant l'alta edat mitjana a la Catalunya oriental, especialment al Prepirineu i a la Serralada Transversal (Solsonès, Berguedà, Osona, Ripollès, Garrotxa), car les propietats feudals, per pressions econòmiques i demogràfiques, hagueren d'explotar al màxim llurs terres i dividir-les en masos. Al seu origen era regentat per una família, que hi treballava i en vivia exclusivament. El caràcter autàrquic exigia una gran varietat en els productes de la terra i una gran complexitat en l'organització de l'explotació, que requeria una gran pluralitat de tipus d'aprofitament, edificacions, etc. Els masos eren sempre localitzats a la muntanya mitjana (fins a uns 1 500 m alt), on ni l'alçada ni l'homogeneïtat del relleu no exclouen cap possibilitat: el variat sistema de pendents permet utilitzacions molt diverses de les diferents parcel·les. Això explica per què no hi havia masos al pla o a l'alta muntanya, on l'espai es fa més homogeni. En l'àmbit del mas hom pot distingir quatre grans conjunts: el bosc, les pastures, els camps de conreu i les edificacions. El bosc s'estén pels sectors de pendents més abruptes, i hom n'obté la fusta, la llenya i d'altres productes, com fruits (glans), brucs, falgueres per al jaç del bestiar, etc. Les pastures solen ésser als marges del bosc i, en molts casos, els límits entre aquests dos sectors són molt imprecisos. El sector dels conreus ocupa les parts més baixes i planes, i és, alhora, diversificat en camps de cereals, conreus arboris i arborescents (olivet, vinya), i, finalment, un altre en general de regadiu, destinat a hort amb fruiters. Les construccions del mas es disposen sempre dins el sector de conreus, separades del bosc. Es destaca la casa, on hi ha les estances destinades a habitatge a la planta principal i els graners a la superior; la planta baixa es destina a diferents activitats, com ara les corts, el celler, el trull, el rebost, el forn, etc. A part, hi ha altres corts, galliners, i estables per al bestiar, segons la importància de l'explotació, l'era per a batre els cereals i la cabana per a guardar-hi la palla. Els masos disposen també d'una font, pou o cisterna per a proveir d'aigua la casa i el bestiar. Amb el temps, i sobretot des del final del s XV, amb la resolució del problema remença, el mas es generalitzà i s'estengué fora de la Catalunya humida inicial. La pirateria i el bandolerisme dels ss XVI i XVII feren que la fortificació dels masos, en determinades comarques, es generalitzés, i també l'embelliment, gràcies a la prosperitat dels antics pagesos de remença després de la Sentència de Guadalupe. En determinades comarques els masos més importants reberen també el nom de masia. A partir del s XX, molts masos han desaparegut i llurs terres han passat a engrandir explotacions veïnes, o s'han transformat en explotacions de tipus modern, veritables empreses agràries molt especialitzades (ramaderia, fruita, etc), però han conservat, això no obstant, algunes de llurs característiques tradicionals, com ara la distribució de les àrees importants (bosc, conreus, pastures) i les edificacions.
Aquest tipus d'habitatge rural, habitual especialment al Principat, es pot trobar en procés de desaparició com a unitat productiva, a causa de l'abandonament de terres imposat per la política agrària europea. Així, hom ha previst una nova reducció dels recursos humans al camp i un abandonament de terres que farà concentrar els pagesos en grans pobles. Tanmateix, hom malda perquè alguns masos siguin destinats al turisme rural .

Masia
Casa agrícola aïllada que té terres de conreu adscrites i característiques arquitectòniques iguals a les del mas. Són cases de dues o tres plantes, generalment amb teulades de dos vessants, però també n'hi ha d'un de sol, o més complexes, de planta basilical, per exemple, amb un cos central més alt. El pis principal és destinat a habitatge, el superior a graners i la planta a dependències agrícoles. Segons el tipus de producció, poden ésser cerealistes (a l'Empordà), ramaderes (al Lluçanès), vitícoles (al Penedès), hortícoles (al delta del Llobregat). Al País Valencià, és típica dels sectors de secà al nord del país (el Maestrat, la Plana, l'Alcalatén, la Ribera Alta), a diferència de l'alqueria de les zones de regadiu. Generalment són situades al pla.

Masover -a
Persona que, a títol d'arrendament o de parceria, explota un mas propietat d'altri i hi acostuma a residir. A Catalunya, durant els ss XI-XV, el concepte de masover portava aparionat el de l'adscripció al mas i a les seves terres (mansonarii, 'el que ha de romandre-hi', és a dir, amb el mateix sentit en què és entès el mansor de la Llei Gòtica).

Pagès -esa
Dels ss XI al XVI, habitant d'un pagus, o fora de poblat, també conegut a l'alta edat mitjana per rústec (home del camp).
Persona que es dedica al conreu de la terra. Els pagesos que habitaven a les ciutats podien formar confraries i gremis amb la denominació majoritària de llaurador (en especial al País Valencià i a la Catalunya Nova) o d'hortolà. Al s XIV hi havia gremis de pagesos a Manresa (pagesos i traginers, 1379), a Lleida (pagesos i macips de ribera, 1394) i a Reus (pagesos i treballadors del metall, units fins al 1603). A l'edat moderna el nom de pagès designava una situació benestant dins el món agrari.

Parentiu
Vincle existent entre parents, per consanguinitat, afinitat o adopció. Normalment es refereix només al parentiu per consanguinitat. La proximitat del parentiu és mesurada pel nombre de generacions; cada generació forma un grau, i una sèrie de graus forma la línia, que és directa quan és formada per persones que descendeixen les unes de les altres, i col·lateral quan és formada per persones que no descendeixen les unes de les altres, però tenen un tronc comú. La línia directa ascendent uneix les persones a aquelles de les quals descendeixen, i la descendent uneix la persona amb aquelles que descendeixen d'ella. En les línies hom compta tants graus com generacions o com persones, descomptant la del progenitor. En la línia recta es puja únicament fins al tronc: així, el fill dista del pare un grau, dos de l'avi i tres del besavi. En la línia collateral es puja fins al tronc comú i després es baixa fins a la persona que interessa. Per això, el germà dista dos graus del germà, tres de l'oncle (germà del seu pare o la seva mare), quatre del cosí germà, i així successivament. El parentiu és el fonament de la successió legítima o intestada. El parent més pròxim exclou de l'herència el més llunyà, llevat el dret de representació, que la llei reconeix als descendents del premort; els parents que es troben en el mateix grau hereten per parts iguals.

Primícia
Usat generalment en pl
1.- Dret de rebre els primers fruits. Amb precedents bíblics i en les religions paganes, exacció sobre els primers fruits de la terra o del bestiar que els fidels ofrenaven a Déu en persona dels ministres de l'Església. A diferència del delme, no tenia quantia fixa i només se satisfeia una vegada l'any. Originàriament fou una prestació voluntària que el costum féu obligatòria i oscil·lava entre un quarantè i un seixantè dels primers fruits, segons els llocs. Segons la Novísima Recopilación de l'estat espanyol, corresponia a una quarta part del delme; les primícies foren suprimides per llei el 1837.
2.- A l'edat mitjana, en les relacions emfitèutiques de la Catalunya Vella, part dels fruits que els pagesos de masos, bordes, quintanes i altres possessions territorials, per pacte o per costum, pagaven a llurs senyors a més del delme. En les col·leccions de dret consuetudinari gironí es computava a raó de la meitat del delme.

Pubilla
Dona instituïda hereva, generalment per part d'algun ascendent, en el qual cas se solia reservar tot el patrimoni com a bé parafernal, que era administrat per ella. En cas de contreure matrimoni amb persona que no gaudia de la condició d'hereu, aquest acostumava a aportar determinats béns en concepte d'aixovar, com un dot aportat pel marit, a favor del qual la pubilla solia prometre-li en determinades comarques, com l'Urgell i la Segarra, la soldada, que generalment sols es pagava els deu primers anys de matrimoni.

Quadra
Districte especial dins el terme d’un castell termenat (i, per generalització, també dins d’una demarcació de jurisdicció reial), centrat en una força, torre o domus (existent o desapareguda), però a diferència de la simple casa aloera, amb jurisdicció separada territorialment de la del castell.
El senyor de quadra era generalment un aloer, i encara que, com a tal, era lliure de tot domini superior per raó de la propietat i de qualsevol prestació i era sovint exclòs de la host, havia de donar fermances, jurament i homenatge que en cas de guerra no pervindria cap dany al castell ni a la jurisdicció on radicava. Aquestes jurisdiccions inferiors, els graus de les quals no eren sempre els mateixos, podien ésser creades pels barons dels castells termenats o dimanar de privilegi o investidura del sobirà. Eren també anomenades quadre o quadró.

Rabassa morta
Contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d'un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers ceps. Al s XVIII, en augmentar el valor de les terres, alhora que es produïa una inflació creixent, els propietaris consideraren que es veien perjudicats perquè la millora dels mètodes agrícoles prolongava extraordinàriament la vida dels ceps, mentre perdia vàlua el preu de l'arrendament que així s'estenia per diverses generacions. El conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l'audiència de Barcelona, que fallà el 1756 que el contracte restava cancel·lat amb la mort dels ceps o bé al cap de cinquanta anys. Aquest sistema —molt usual al Principat— fou la font d'un gran nombre de conflictes, especialment arran de la mort dels ceps en arribar-hi la plaga de la fil·loxera. També sorgiren disputes perquè els rabassaires sostenien que el cep que resultava del capficat era el mateix cep antic, teoria combatuda pels propietaris, perquè allargava molt la vida del cep i podia perpetuar-la. L'article 1 656 del codi civil del 1889 admetia com a vàlides les operacions de colgats i capficats, però consagrava la durada de cinquanta anys per al contracte. Els rabassaires s'uniren per a la defensa del dret de romandre a la terra que conreaven, i formaren la Unió de Rabassaires . L'alteració de les condicions de conreu en benefici d'aquests, per part del Parlament de Catalunya, amb la promulgació de la llei de Contractes de Conreu provocà un seriós conflicte entre rabassaires i propietaris, amb implicacions polítiques profundes.

Testament
Negoci jurídic formal, unilateral, personalíssim i essencialment revocable, en virtut del qual el causant regula la seva successió per causa de mort, mitjançant la institució d'un o més hereus i l'ordenament d'altres disposicions. En el seu atorgament el causant ha de subjectar-se als requisits de forma que estableix la llei, i la seva voluntat testamentària s'ha de documentar en una de les modalitats testamentàries que estableix la llei, atès que són nuls els testaments que no corresponguin a algun tipus previst en la compilació del dret civil català. És unilateral, és a dir, es perfecciona en base a la sola declaració de voluntat del causant (a diferència de l'heretament, que és bilateral o plurilateral). Personalíssim, puix que la voluntat testamentària només pot procedir del mateix causant, i no admet representació; aquest requisit, però, no impedeix que a voltes es pugui deixar a l'arbitri d'un tercer de completar la voluntat del causant, que delega en certes persones la facultat d'elegir hereu o la de distribuir l'herència entre els fills. És, a més, un acte essencialment revocable, ço que deriva de la seva unilateralitat i també de la seva eficàcia diferida al moment de la mort del causant; tanmateix, el dret anterior a la compilació reconeixia eficàcia a les clàusules denominades ad cautelam, que restringien o condicionaven aquesta nota de la revocabilitat. És necessària la institució d'hereu (amb l'excepció del dret especial de Tortosa) o el nomenament d'un marmessor universal en el seu cas.

Uterí -ina
Dit de cadascun dels germans fills d'una mateixa mare, però de pare diferent.

Violari
Contracte aleatori peculiar del dret civil català, que atorga el dret de percebre periòdicament una pensió en diners durant la vida d'una o dues persones, en canvi del lliurament d'un capital, que el qui el rep sol assegurar amb hipoteca. L'obligació de pagar la pensió és redimible, i és freqüent pactar que es pagui per terminis anticipats. Si es pacta la pensió per tota la vida de dues persones, la sobrevivent pot cobrar la pensió sencera.