1998 Can Guarro

Principal ] Amunt ] Un mas Templer ] Aclariment sobre la Joncosa ] La Joncosa de Gelida ] La font de Cantillepa ] Sobre la baronia de Gelida ] Eleccions dels Jurats ] Sobre els batlles ] Focs d'església ] Toponímia de Gelida ] Colom i Gelida ] 1990 L’escut d'armes de la Casa del Senyor de Gelida ] 1992 Una aproximació històrica de l'evolució de Gelida ] 1993 Les arrels del Puig ] 1994  Els Alcaldes de Gelida ] Sobre els Bertran de Gelida. 1994 ] 1995 La casa del senyor ] 1996 Inventari de les masies ] 1997 Alguns avantpassats meus ] [ 1998 Can Guarro ] 1998 Història d'alguns cognoms de Gelida ] 1999 - Masies de St. Joan Samora ] 2000 - Masies de St. Llorenç d'Hortons ] 2001 - Can Valls i els Tinquet ] 2002 - Masies de Corbera i St. Ponç ] 2003 - Àngela Despalau, senyora de Gelida ] 2004 -  Els llibres de Matrícula de Gelida, 1846-1878 ] 2005 - Els propietaris de la fàbrica de paper "La Gelidense" ] 2006 Sobre els remences a la baronia de Gelida ] 2007 La vida rural i les masies de Gelida ] Els Lloselles i la seva vinculació amb Gelida ] De la comarca i de fora la comarca. Nobiliària. ] Algunes famílies del nucli de Gelida, s. XVIII. ] Heràldica gelidenca, 2011 ] Una mort violenta i família. 2012 ] Cal Marí de Gelida ] D'Occitània a Gelida, segles XVI i XVII ] Patrimoni de qui? 2014 ] Uns Tobella de Gelida. Cal Boter, 2015 ]


300 ANYS, GELIDA I CAN GUARRO

Article sense resumir i falten els peus de pàgina.

Per Enric Carafí i Morera i Ramon Rovira iTobella

L’existència de les fàbriques de paper a Gelida, n’ha marcat considerablement la seva història en els aspectes social, econòmic, laboral i cultural, des de la seva implantació a la vila durant les darreres dècades del segle XVIII, avui fa més de dos segles.

En aquest sentit, els anomenats Molins Vells i els Molins Nous, situats a la part baixa de la població, ran del riu Anoia -d’on treien la força motriu a través d’una sèquia que prové d’una resclosa ubicada uns quilòmetres més amunt encara existent- esdevindrien, amb el pas del temps, d’una banda can Guarro, situat en terres de la masia de can Valls i avui propietat de la mateixa empresa; i de l’altra, La Gelidense, actualment reconvertida en zona industrial amb ubicació de petites indústries, cap d’elles dedicada, però, a la fabricació de paper.

En aquest apartat, exposarem els diferents aspectes dels lligams de can Guarro amb Gelida, amb especial atenció a l’empremta cultural.

L’existència de molins a Gelida és mil·lenària, però els molins tradicionals de Gelida eren fariners. No sabem, però podem intuir que aquests molins en èpoques del segles XVII i XVIII potser ja eren utilitzats per a fabricar-hi paper. No en tenim documentació específica però aquest fet passava en altres poblacions.

ELS MOLINS FARINERS

La primera cita de la presència d'un molí fariner a Gelida data de l'any 945 (transcripció de J. Pasqual, s. XVIII):

"La comtessa Riquilda fa donació a Sta. Cecília de Montserrat d'unes vinyes, d'un molí prop del riu Annolla (Anoia) i de l'alou d'Hortons, tot del terme del castell de Gelida".

Un segon document, que és el testament del bisbe Umbert, senyor de Gelida, redactat vers l'any 1086 ens diu:

"... cum ipso molino quod fuit de Rodulfo q. est alia parte simul cum totas ipsas decimas sive primitias quod habeo..."

El bisbe Umbert, un Cervelló, ens diu que posseïa un molí, a l'altra banda del riu, que fou d'un Rodolf, que el deixa al seu nebot, hereu universal, Guerau Alemany, de Cervelló, entre d'altres coses.

Al llarg dels segles aquest molí fariner (o molins) el trobem sempre com a propietat dels senyors de Gelida, que quasi sempre el tenien en arrendament a altri. L'any 1583 trobem un Joan, mestre d'obres, que cobra cent quinze lliures que li dóna la Sra. de Gelida, Marquesa Despalau i d'Erill, per haver fet unes obres al molí de la seva propietat. L'any 1617 trobem més obres en terres del molí... Diversos documents consultats servats a l'arxiu parroquial de Gelida ens donen prou testimoni dels arrendaments, inventaris, qui era el moliner, les obres...

Els molins fariners detectats a Gelida són: El del cal Banyes, també anomenat de la Ferreria; el de cal Piula, que encara anava en el present segle; i possiblement, els Molinots on encara hi ha restes del cacau i el que podria haver estat la bassa, situat al torrent de les Fonts. Alguns d’aquest molins fariners podrien haver estat reaprofitats com uns primers intents per a fabricar-hi paper. En altres poblacions s'alternava la producció segons l'època de moldre el gra i de fer paper amb la finalitat de treure'n més rendiment. En aquest darrer cas podria haver estat l'anomenat dels Molinots i el de cal Banyes o de la Ferreria.

ELS MOLINS PAPERERS

En l'actualitat ens ha arribat en ple funcionament només el Molí Vell o Guarro Casas S A. Ja fa uns quants anys deixà de funcionar el Molí Nou o La Gelidense avui transformat en un complex industrial vari.

Alguns dels treballs publicats per Pascual Madoz Ibáñez o JM. Madurell i Marimon ens donen unes informacions de les indústries papereres de Gelida que tot seguit exposem

P. Madoz ens dóna les següents referències sobre la indústria paperera a Gelida (1842/45):

"... el rio Noya que nace próximo á Copons, fertiliza con sus aguas 24 fanegas de tierra: y da impulso a las ruedas de un molino harinero... ... 2 grandes fábricas de papel blanco..."

Existeix també una interessant estadística que es conserva en l’Arxiu Històric Comarcal de St. Feliu de Llobregat, feta vers els 1844-1845, referent a les diferents indústries del partit judicial, la qual s’envià perquè els Ajuntaments l’omplissin i la retornessin. Sobre Gelida hi trobem:

Dues fàbriques de paper fet a mà; fabricació anual: 2.190 bales de paper; el valor d’aquesta fabricació: 376.000 rals; l’estat actual: pujant; la raó de la fàbrica: Joaquim Serra i Josep Guarro; els treballadors: 144; el cost dels jornals: 261.600 rals; nombre de màquines: 9 tines; força motriu: aigua; any de la creació: fa uns 50 anys.

El seguiment de la implantació dels molins paperers és una tasca que va iniciar Josep Ma. Madurell i Marimon el qual fa una relació molt ben documentada del món paperer a Catalunya, i sobre Gelida ens diu (resum):

Oficialment la primera llicència sobre l'establiment d'un molí paperer a Gelida la concedia l'intendent general de Catalunya, el 23 de desembre de 1777, a Carles Gibert i Tutó, impressor i llibreter de Barcelona, la facultat de construir un molí en determinat termini, en terres de Gelida, entre el molí fariner del marquès de Cerdanyola, Sr. de Gelida, i el terme de Martorell. El molí que es construïa, tot sembla indicar que pot ser el Molí Vell, ja que se citen en terres de can Valls, l'any 1782 hauria de comptar amb quatre tines i trenta-sis piles, amb totes les oficines i accessoris corresponents. L'any 1829 Josep Guarro i Calvet el tingué per arrendament , i anys més tard en propietat.

JM. Madurell i Marimon ens cita una casa-molí (1795) paperer que no sabem si es tracta del mateix que l'anterior ja que hi ha coincidències.

L'any 1797 l'intendent general de Catalunya atorgava a Pere Civil, pagès de Gelida, la facultat de construir un molí paperer (el de cal Banyes, reutilitzat?) en el terme de la seva propietat i que prengués les aigües del molí paperer d'en Coloma, de St. Pere de Subirats, situat més amunt

L'any 1784 Feliu Prat, comerciant de Barcelona, obtenia llicència per fer un molí paperer en terres de Josep Rossell passat el terreny anomenat les Illes del terme de Castellví de Rosanes. L'any 1792 Ramon Pasqual, pagès de Gelida, venia a Feliu Prat un tros de terra campa per a efectes de construir part del rec obert, necessari per conduir l'aigua del riu Anoia fins els molins paperers que s'estaven construint al terme de Gelida. El mateix any, Feliu Prat, obtingué llicència per construir un molí paperer entre la presa, molt possiblement la resclosa, i l'heretat de can Penyella, o sigui en terres de can Pasqual, creiem. Podria ser el Molí Nou. Els anys 1819, 1827 i 1835 trobem que el posseïa Miquel Elies. Aquestes són les cites, molt resumides, de JM. Madurell i Marimon.

L'any 1853 Joaquim Serra i Franch posseïa un molí paperer que és la desapareguda La Gelidense i un molí fariner (cal Piula). Aquestes propietats passaren als Jover, després marquesos de Gelida, fins els primers decennis del segle XX. El mateix any Josep Guarro posseïa el Molí Vell, molí paperer que encara actualment continua sortosament.

NOTES DE FETS, DEMOGRAFIA I GENEALOGIA SOBRE ELS PAPERERS

La documentació servada a l’Arxiu Parroquial de Gelida i a l’Arxiu Històric Municipal ens aporten tota una sèrie de dades interessants tant demogràfiques com genealògiques.

Gelida pels volts de l’any 1799 tenia una població que passava dels 400 habitants i unes 77 persones, o més, treballaven i vivien als molins paperers. En les següents dècades van anar augmentant en nombre i vers els anys vint del segle XIX ja trobem la distinció entre els Molins Vells i els Molins Nous. És en aquests principis on ja es detecten els balaires, possiblement dos per fàbrica, dels quals més endavant en parlarem extensament.

La procedència de la gent dedicada a la fabricació del paper, d’ambdós molins, trobem que, al principi, gairebé en la seva totalitat, era forastera i que de mica en mica s’anà integrant a Gelida. Així a l’any 1827 el 95% , o més, era forastera, l’any 1875 de 104 paperers, 71 eren nats a Gelida, i uns 33 forans i el 1936, 197 eren nats a Gelida, i 119 forans. Gelida l’any 1875 i l’any 1936 tenia 1.755 i 2.359 habitants respectivament. L’any 1920 la indústria paperera local tenia 346 obrers amb una producció de 2.400 tm de paper.

Tradicionalment s’ha dit que Gelida és un poble paperer, però als principis, ja ho hem dit més amunt, els paperers varen anant venint de fora. Havent fet un breu anàlisi genealògic hem corroborat aquest fet, però per sortir-ne de dubtes, només ens cal llegir-ne els informes de l’època. Aquests paperers forasters no van pas ésser gaire ben rebuts a Gelida, i així consten en alguns informes realitzats durant la construcció tant dels Molins Vells com de la sèquia, que deurien haver estat escrits vers l’any 1783, o abans, que hem extret del treball de JM. Madurell i Marimon:

"... y se ve que es una temeridad del interesado que ha hecho la oposición movido de otros vezinos del lugar de Gelida, que están disgustados de la construcción de los molinos, por temor de que los trabajadores del papel les inquietasen los frutos de sus campos... ... pues sabe muy bien cuantos embargos se han hecho al respondiente; sabe se le ha nunciado la obra de la estacada; y sabe que pegaron fuego e incendiaron las estacadas hechas, causándole un gravísimo perjuizio y atraso, sobre que está pendiente sumario criminal, por comisión de la Real Sala del Crimen, assí que es visible el odio que tiene los vezinos de Gelida a la obra de los molinos..."

Els registres sagramentals ens forneixen unes informacions valuoses tant quantitativament com de la procedència d’aquestes famílies papereres que anaren venint en aquells primers temps. El personal paperer procedia d’altres poblacions on la fabricació del paper era més arrelada i generalment de la conca de l’Anoia: La Pobla de Claramunt, Capellades, St. Pere de Riudebitlles, Terrassola, Carme, la Torre de Claramunt, St. Sadurní d’Anoia (i del terme de Subirats)... i, al llarg dels anys també d’altres llocs, el Papiol, la Riba, St. Joan les Fonts... Igualment caldria destacar que algunes famílies vingueren d’allà on la família Guarro tenia molins, però, amb més pronunciament, quan ja els Guarro esdevingueren arrendataris i després propietaris.

Havent realitzat altres estudis sobre els cognoms a Gelida i la implantació de nous vinguts amb més incidència durant a finals del segle XVIII i durant tot el segle XIX ens permet i ens referma tot allò que hem comentat anteriorment. Alguns d’aquests cognoms més destacats d’aquests primers temps: Via, Alzina, Alegre, Torres, Centelles, Cendra, Poc, Vendrell, Marquès, Ràfols, Vallès, Esteve, Jorba, Montserrat, Bordes, Alemany, Herms, Almuní, Riba, Freixes, Vidal, Guarro, Flor, Borràs, Casals, Olivella, Tort, Miquel... De fet ací només n’hi ha uns quants. Alguns potser encara perduren fins avui dia, uns altres ja han desaparegut o bé en continuen els descendents, i naturalment sempre en vénen de nous. Tot això és corroborat en l’estadística que hem citat anteriorment quan fèiem referència als nats a Gelida i els forasters.

Un altre aspecte destacable és que aquestes famílies papereres contribuïren en gran manera en la puixança demogràfica del poble de Gelida durant tot el segle passat i el present. Es feren noves cases i apareixeren nous barris com ara les Cases Noves i s’engrandeix St. Salvador de la Calçada, aquests situats ben a prop de les indústries del paper. El poble va créixer en un principi al llarg de l’antic camí (carrer del Pi i el carrer Major, o també dit de les Tàpies) que conduïa al molí fariner (el de cal Piula i el del cal Banyes o del Ferrer) , també prop del riu Anoia.

En els dos molins, els Vells i els Nous, la presència femenina era prou important i en augment. L’any 1875 dels 104 treballadors, 86 eren homes, i 18 dones però ja a l’any 1936 de 316 treballadors, 158 eren homes, i 158 eren dones; a can Guarro 68 eren homes i 82 eren dones. En aquest mateix any (1936) la fàbrica La Gelidense disposava de 184 treballadors. Respecte a can Guarro, i en la mateixa data, segons el patró, i tot fent un desglossament, podem fer una distribució ocupacional dels seus 173 treballadors:

150 paperers, 5 fusters, 5 formaires, 2 cerrallers, 2 fogoners, 2 espolsadors, 1 manyà, 1 xofer, 1 lampista, 1 jardiner, 1 mecànic, 1 electricista i 1 jornaler.

ELS GUARRO I EL SISTEMA DELS BALAIRES

Els Guarro a Gelida ja són detectats en el primer terç del segle XIX. De fet, ja hi havia unes famílies cognomenades Guarro i una altra que fou la que va adquirir-ne la propietat entre els anys 1825-1835. No se sap la data exacte ja que hi ha diverses opinions. Els propietaris eren procedents de la Torre de Claramunt, prop de Capellades, ens referim a Josep Guarro i Calvet, quarta generació d’aquesta família, primer com a arrendador i després com a propietari dels Molins Vells per a fabricar papers de barba i de fumar. L’esmentat propietari orientà l’activitat comercial cap l’exportació a Amèrica i sabem que disposava d’uns 55 obrers.

Al segle passat, els fabricants de paper, actuaven d’una manera singular. El fabricant, que era el propietari del molí, s’ocupava de la compra de les matèries primes i de la venda del paper amb el seu nom i marca, però per a la seva fabricació contractava a una persona, anomenada balaire, que en aquest cas, aleshores fou el germà seu. L’origen d’aquest qualificatiu és que l’amo li pagava una quantitat per cada bala de paper fabricada. El balaire també es responsabilitzava de la manufactura i donava allotjament i menjar a tot el personal en el propi edifici, que segueix l’arquitectura tradicional paperera de les conques dels rius catalans: maquinària i fabricació de papers al soterrani; a la planta baixa, selecció i embalatge de papers; primera planta: vivenda del balaire i obrers i ocasionalment de l’amo, i els dos pisos superiors, coronats per un cos central més elevat, es destinaven al secatge del paper produït, i eren el que popularment anomenem miradors que tenien una disposició d’un reguitzell de finestretes arrenglerades que permetien la circulació de l’aire. Cal destacar que el portal principal de l’edifici, dins d’una dovella, i en forma d’escut, hi consta l’anagrama Marià i la data de 1783, la qual cosa podem suposar, sense por a equivocar-nos, com a fundacional d’aquest molí. Els dos edificis són rectangulars i a l’entorn seu, durant els segles XIX i XX s’hi afegiren diverses naus i construccions auxiliars conforme la puixança de l’empresa, fins arribar a configurar la imatge de la fàbrica actual.

Amb aquesta estructura empresarial, era molt freqüent que els fabricants de paper tinguessin molins de la seva propietat o arrendats, circumstància plenament confirmada per la Casa Guarro que n’arribà a regentar 52, segons un estudi-mapa publicat, el qual s’inicia l’any 1698, data que es dóna per inicial d’aquesta família.

Per sota el balaire, el sistema d’ordenació del treball, era regulat per una mínima ordenació jeràrquica: encarregats, oficials i aprenents. Durant els darrers decennis del segle passat, vers l’any 1870, el balaire de can Guarro era Josep Albet i Quintana, amb interessos de fàbriques de paper a St. Pere de Riudebitlles i creador de la famosa marca de paper filtre Albet. Fou membre de l’Ajuntament de Gelida, on durant el seu pas es construí l’actual edifici (1879), i d’afiliació política carlina. Morí l’any 1904, després d’haver-se construït, el 1881, l’anomenada Torre de l’Albet, edifici d’estil eclèctic encara existent prop de la fàbrica i pertanyent a la barriada gelidenca de St. Salvador de la Calçada, i bastit un ampli món comercial. El succeí Ròmul Torrents Albet, parent seu i darrer que exercí aquest càrrec a la fàbrica.

Aquest sistema de balaires, que regí a la fàbrica durant gairebé un segle, s’acabà vers el 1903-1904, ja que en Lluís Guarro Casas, decidí finir amb els abusos que es cometien.

Els sous amb que el balaire satisfeia l’esforç dels seus treballadors, durant els darrers anys del segle passat, era de 3 ptes. els homes i de 6 rals les dones, per jornal, sense comptar que a més del jornal normal, hi havia vegades que s’havien de quedar més estones.

Els aprenents no cobraven durant els tres anys que durava l’aprenentatge, només tenien dret a la manutenció i el dormir. En acabar-se l’aprenentatge i en passar a ajudants de màquines o cilindres, el balaire els donava una quantitat equivalent a una setmanada d’ajudant, com a gratificació per haver deixat d’ésser aprenent.

Una vegada manufacturats els seus productes, aquests es transportaven amb carros per la llera de l’Anoia fins arribar a la carretera de Martorell a Barcelona, on lliuraven la càrrega a la casa que posseïa can Guarro, situada al carrer Ample, núm. 46, on s’emmagatzemava a l’espera dels vaixells que la conduïen a ultramar. Aquest edifici va ser renovat el 1926 per l’arquitecte Antoni Puig Gairalt, autor d’altres obres per a la família Guarro com es veurà.

De l’u de gener del 1876, existeix un document segons el qual, Baudili Artigas, Josep Albet i Quintana i Jaume Salvadó, constitueixen una societat per fer el transport d’efectes i gèneres, des de Barcelona a la fàbrica de D. Wenceslau Guarro de Gelida i de Ribalta (St. Sadurní d’Anoia?) i viceversa, amb carro tirat per tres muls, o més segons altres fonts que parlen de 5 o 6 cavalleries. Contracte que era guardat a la torre de l’Albet.

ASPECTES SOCIALS

Fent referència als aspectes socials, ultra esdevenir un dels pilars econòmics del poble durant gairebé dos segles, formar-ne part de la seva estètica diària visualment i sentir la sirena i les olors pròpies de la fabricació de paper, i prenent com a inici d’aquest apartat l’any 1880, basant-nos en fonts orals, època que l’amo era Wenceslau Guarro Menor, cinquena generació de la firma, cal remarcar el canvi de costums que la implantació d’aquesta primera indústria significà per una colla de gent de Gelida, fins aleshores dedicada quasi exclusivament a la pagesia i amb uns horaris lligats amb la llum solar.

Els nous horaris i torns, foren una novetat i una certa sorpresa pels gelidencs a mesura que l’establiment prengué volada. Volada que també comportà un ascens demogràfic municipal ja que vingueren bastants forasters, com aleshores se’ls anomenava.

Un dels diguem-ne inconvenients que com a conseqüència de la creació de can Guarro sorgiren, fou el de l’apartament de la gent jove de la família, ja que la major part dels treballadors solters, feien vida a la fàbrica, la qual cosa vol dir que passaven tota la setmana i bona part del diumenge, dia que portaven a casa la roba per a rentar. En molts casos i principalment si es tractava de cases allunyades del poble, el noi o noia no anava a casa seva durant molts dies. No així els casats, perquè normalment no anaven a torns, i després de la jornada de treball, pujaven al poble.

Del fet que el personal es quedés a viure a la fàbrica, es desprèn com a conseqüència lògica el que s’hagués de disposar d’uns llocs més o menys adequats per menjar i dormir. Aquests eren situats a l’indret que més tard ocuparia la vivenda personal dels Srs. Guarro, al primer pis de l’edifici fabril, on també com hem dit, hi havia l’estatge del balaire, i eren distribuïts a partir d’un passadís central amb habitacions destinades a homes una banda i dones a l’altra. D’aquest període, se n’expliquen anècdotes d’una gran picaresca, principalment per cercar promès o promesa, fets per altra banda, ben lògics en qualsevol concentració humana.

DOS PERSONATGES CLAU:

WENCESLAU GUARRO MENOR i LLUÍS GUARRO CASAS

L’any 1842, nasqué en Wenceslau Guarro Menor, fill del ja esmentat Josep Guarro Calvet i de Francesca Menor Prat, esdevenint la cinquena generació d’aquesta casa, conjuntament amb el seu germà Emili, que havia nascut el 1836 i que morí el 1861, als 25 anys d’edat i després d’haver governat un període molt breu la fàbrica.

En Wenceslau es casà amb Camil·la Casas i Jover, cognoms de famílies aquestes dues últimes, arrelades a l’indústria tèxtil, un dels altres pilars econòmics de Catalunya.

Segons s’explica, era un home molt obert i molt conegut per la societat liceista de Barcelona, el qual instal·là la primera màquina paperera a la fàbrica de Gelida, patentant el sistema de cartolina opaca per cartes de joc. Morí, prematurament, l’any 1890, quan només tenia 48 anys.

L’any 1876, nasqué a Barcelona en Lluís Guarro Casas, sisè de la família paperera, destinat a realitzar una extraordinària labor cultural i projecció comercial, fins a la seva mort, el 1950, esdevenint l’artífex d’un dels períodes més brillants de la fàbrica.

Estudià a les Escoles Carreras i feu cursos comercials. Poc després de la mort del seu pare, Wenceslau (1890), es feu càrrec de la direcció de la indústria familiar que fins entrats els 1920, s’anomenaria de "Vídua de Wenceslau Guarro", i el 1903-1904, acabà amb el sistema de balaires i hi posà un director, com ja s’ha dit anteriorment, fet que significà un canvi ben radical en les formes de funcionar de l’empresa.

La pèrdua de la colònia de Cuba, el 1898, va ser un cop molt dur, perquè va significar la fi de les exportacions a aquesta antiga propietat espanyola. Seguint, però, la tradició dels seus avantpassats, va preocupar-se extraordinàriament per la qualitat dels papers i va cercar diverses especialitats que van donar nom a l’empresa, com les cartolines intransparents per a cartes de joc, els papers de fil filigranat on poden veure’s els noms i els escuts de la persona o entitat que l’encarrega. A més del paper de barba Guarro, de notable qualitat, van fer-se fabricacions especials per als estats d’Argentina, Bolivia, Veneçuela, Cuba, Mèxic i d’altres, on el paper bo, se l’anomenava papel catalán.

Casat amb Assumpció Tapis i Vilaregut, el 1904 col·laborà en el finançament de la construcció del Palau de la Música Catalana i el 1911, auspicià, sempre amb aquell esperit culte que l’impregnarà durant tota la seva existència, la publicació d’un documentat historial de la casa, titulat La Casa Guarro, original del llicenciat Hèctor Oriol, acompanyat d’artístics gravats, facsímils d’edicions fetes amb paper de la casa, fotografies de la fabricació i edifici, reproducció de diverses filigranes i d’un embolcall de paper perfumat dibuixat per Josep Triadó i Mayol. A partir del 1920, i essent bon amic de Rafel Campalans, qui propugnava la cultura com a vincle igualador de la societat, col·laborà en la creació a Barcelona del "Politècnium", una escola nocturna per a joves que treballaven durant el dia.

EL CASAL DEL MOLÍ VELL

El Casal del Molí Vell, fou la màxima aportació cultural que Lluís Guarro feu a la cultura dels gelidencs.

Davant de la fàbrica, entre el 1920 i 1921, feu construir, a l’arquitecte Antoni Puig Gairalt, un edifici de dues plantes, de forma rectangular i plenament dins l’estètica noucentista.

Val a dir que aquest conegut arquitecte, també construí pels Guarro, entre 1921 i 1923, una luxosa residència a Sarrià, comptant amb un excel·lent equip format pels pintors Josep Obiols i Francesc d’A. Galí, el jardiner Joan Mirambell, el decorador Adrià Gual, el ceramista i dibuixant Xavier Nogués i l’escultor Rafel Solanic, tots ells, artistes de primera fila. També els feu una casa de veïns al carrer Ample, de Barcelona, entre el 1923 i 1926, entre d’altres obres, totes dins els cànons de l’arquitectura que les autores del llibre Els arquitectes Antoni i Ramon Puig Gairalt, noucentisme i modernitat, Alícia Suárez i Mercè Vidal, encaixen encertadament "entre l’arquitectura vernacla i el mediterranisme".

El 21 de febrer de 1921, Lluís Guarro inaugurà el Casal del Molí Vell, i en ell, una escola catalana i en català per analfabets i per a l’ampliació de coneixements dels qui no ho eren, de qualsevol matèria en aquesta llengua, adreçada als fills dels obrers compresos entre els 13 i 18-20 anys, i dirigida per l’eminent pedagog Josep Ma. Roig, la qual assolí gran acceptació entre el personal de la fàbrica.

Can Guarro ha estat capdavantera en qüestions socials, i en aquesta mateixa època, dins de l’esmentat Casal hi havia: una cooperativa de venda d’articles d’alimentació, menjador, una germandat, una biblioteca pels seus treballadors i un refectori, com resta ben palès en el Reglament o Estatuts de l’entitat, aprovat pel Govern Civil el 1924 i publicats el 1930 en un acurat llibret.

A la planta baixa hi havia els menjadors i la cooperativa, i en el primer pis, l’aula d’ensenyament i la sala de la biblioteca, espaiosa i lluminosa. L’Escola i la Biblioteca tingueren una extensa activitat segons testimonis de l’època i de l’interessant i gruixut Catàleg General editat el 1929, seguint les normes internacionals adoptades per l’escola de Bibliotecaris de la Mancomunitat de Catalunya, amb diversos centenars de llibres i seccions d’obres generals, revistes, filosofia, religió, ciències socials, dret, filologia, ciències pures, ciències aplicades, belles arts, literatura, història i geografia, etc. etc. fins a formar un catàleg de 51 pàgines.

La Biblioteca feia servei de préstec, publicava el moviment de lectors, les matèries consultades i les compres efectuades. En fou la primera bibliotecària Ma. Àngels Guitart, de cal Llèpol, seguida d’Antoni Llopart i Voltà fins el 1936, i finalment Pilar Figueras que presencià el seu tancament definitiu durant la Guerra Civil.

En la decoració dels seus panys de paret hi intervingué el conegut dibuixant, daurador i decorador Joaquim Renart i Garcia qui en el seu diari personal, començat a editar l’any 1995, diu:

.

"... 27 gener 1922. He anat a Gelida, a la fàbrica de paper de la Vda. Guarro. En Lluís (Guarro), al costat mateix de la fàbrica, hi ha fet aixecar un edifici Escola-Biblioteca, escola que regala ell perquè els fills dels treballadors i els mateixos treballadors que no passin de 18 anys, puguin anar-hi a aprendre, sots l’ensenyament d’un jove mestre valentós (es refereix a J. Ma. Roig) que en Lluís Guarro ha descobert en un poble de Catalunya. He anat a Gelida per fer-me càrrec dels panys de paret i triar el que més puga convenir a la decoració de la dita Escola. El Senyor Mestre m’ha acompanyat sempre i després m’ha guiat en la visita de la fàbrica tota. Jo en resto agraïdíssim... Confesso no haver vist mai una fàbrica tan neta. veritat és que la fabricació de paper és quelcom elegant i suggestiu. És bonic i ràpid el procés de transformació, des de la selecció dels drapots i pellengos fins a l’estesa del paper completament llest i marcat. Jo ho havia vist a les fàbriques de paper de St. Joan les Fonts (Girona), però no amb tanta predisposició com avui. Tornant a l’escola, és reconfortant que surtin industrials que es preocupen d’altres coses que dels anells de la "fulana" o de la nova marca de l’auto. La creació d’Escoles i la cura de dotar-les de bon ensenyament ha de fer la transformació del nostre país. Quan estarem més educats i serem menys materialistes, llavors tindrem dret a coses que avui no són encara possibles..."

A finals dels anys 1920, es creà l’Associació d’Alumnes i Ex-Alumnes de les Escoles del Casal del Molí Vell, Grup Gelada, i és a través del seu butlletí mensual, titulat "Associació", publicat entre el 1929 i el 1931, que ens podem fer càrrec de l’intens moviment cultural que s’hi desplegava des de feia temps, apart del profitós ensenyament actiu a cura del mestre Roig, retratant la vida de la biblioteca i de la institució: es feien excursions de prospecció i recerca, apartat que donà com a fruit la constitució d’un petit museu geològic; visites culturals; col·laborava en l’organització dels Aplecs Excursionistes i de Germanor Penedesenca del 1930, 1931 i 1932 (aquest darrer, celebrat a Gelida); actes populars com la cavalcada de Reis i festivals infantils; exposicions, etc. etc., i la primera Diada del Llibre feta a Gelida, el 1931, tot dins una òptica humanista i catalanista. Als volts del 1927, i per tal d’acostar encara més la cultura a la població, l’esmentada Associació, establí el domicili social o delegació, al local de damunt del funicular de Gelida, organitzant-hi tot seguit, un servei de lectura de llibres i periòdics, amb préstec a domicili per als socis i famílies, i per a tots els infants de la vila, pels quals tenia un fons molt extens.

Contemporàniament a la proclamació de la II República, el 1931, algunes "forces vives" de la població no estaven gaire d’acord amb les ideologies del Sr. Lluís Guarro, fins a l’extrem de fer venir inspectors per tal de comprovar el sistema d’ensenyament que s’emprava, que un cop acabada la inspecció, aquests funcionaris no podien ni de bon tros que fer-ne grans lloances. Finalment, però, les esmentades "forces" i alguns alumnes afins, aconseguiren, en contra de la cultura, el tancament de l’Escola i la fi de les seves profitoses ensenyances.

El 1932, el gelidenc Miquel Font Sabaté, a través d’un article titulat Clixé cultural, es queixava a la revista Flama, òrgan de la "Joventut d’Esquerra de Gelida", es queixava, extremadament dolgut, de la destrucció mancada de tota raó d’aquesta Escola exemplar.

La biblioteca, però, continuà fins entrada la guerra civil, durant la qual se’n perderen bastants volums.

Posteriorment, les seves restes foren guardades i en el decurs dels anys s’ha anat dispersant sense el degut control, havent estat demanada per incorporar-la a la Biblioteca Jaume Vila i Pasqual, petició que no ha estat possible de complaure atès la seva actual migradesa. Amb tot, esperem veure-la incorporada al Museu de la casa que ha endegat durant el 1997 i el 1998 l’empresa, a part de l’antic Casal del Molí Vell. A la façana del qual, des del 1949, hi figura una placa escrita en lletra clàssica en homenatge al pròcer fundador, on hi diu:

Al Senyor Lluís Guarro i Casas, fundador de les Escoles del Casal del Molí Vell. Els antics alumnes en reconeixença. XVI-X-MCMXLIX.

Prop d’aquest edifici, existeix un monòlit col·locat igualment el 1949, on figura en marbre la testa de l’esmentat pròcer i una evocativa frase gravada: A Lluís Guarro Casas. Els qui l’anomenarem patró i el recordem com a pare. Al seu davant hi ha un petit estany voltat de rosers que li fan perenne companyia.

UNA VISIÓ DEL PAPER GELIDENC, EL 1921

El diari La Veu de Catalunya, publicà el 21 d’agost de 1921, una visió de la Gelida dels anys 20, a manera de reportatge on extraiem de la part referent a les fàbriques de paper:

"... Gelida té una tradició industrial ben famosa i ben guanyada. La fabricació de paper ha estat mantes vegades ponderada i s’ha parlat amb elogi dels papers de barba elaborats a Gelida. Dues grans fàbriques hi estan allí establertes, l’una anomenada La Gelidense, S. A. i l’altra pertany a la senyora Vídua de W. Guarro... ...És secular l’existència de fàbriques de paper de tina a Gelida. Sense l’abans esmentada, hi ha, com dèiem, la de la Vda. de W. Guarro, tan íntimament lligada amb la bibliografia arqueològica catalana, o sia amb la formosa reimpressió dels textos clàssics catalans sobre paper verjurat de la casa Guarro, de manera que, sobre assegurar-nos la perpetuïtat dels textos antics, com que les edicions són fetes per mans expertes, restarà unit el nom de Guarro a la vàlua dels originals que reprodueixen... ... A Gelida es fabriquen el paper de barba, vitela i verjurat, les cartolines de barba tan sol·licitades per a tota impressió luxosa, no menys que els papers fabricats a l’antiga faisó per a les edicions de bibliòfil, i la resmilleria en papers de gran gust sempre, caracteritzada de la fabricació de la casa Guarro. Són a dotzenes les corporacions d’importància que es fan fabricar oficialment el paper a la casa Guarro, i governs com els de la República Argentina i Xile, fa molts anys que proveeixen el seu paper oficial en aquesta fàbrica de Gelida..."

CULTURA I COMERÇ CONTINUEN MARCANT LA VIDA D’EN LLUÍS GUARRO

Tot continuant el seu tarannà catalanista i compromès amb la societat, Lluís Guarro va militar a la Lliga Regionalista i el 1922 fou nomenat Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, participant directament en la gran obra dels Grups Escolars Municipals de la capital catalana. Deslligat dels postulats de la Lliga posteriorment, i atès el seu esperit progressista, fou membre fundador d’Acció Catalana.

Havent traslladat a primeries de segle el magatzem i oficines del carrer Ample al sector de la futura Via Laietana, en el mateix edifici on estigué radicada l’oficina de la Companyia Transmediterrània, en obrir-se aquest important vial de la ciutat, el 1923 en Ll. Guarro encarregà a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch el projecte d’una casa al núm. 37, amb la façana també al carrer del Doctor Joaquim Pou. Dos soterranis varen ésser destinats a magatzem de paper; planta baixa, a oficines i la resta a vivendes. Aquesta delegació barcelonina funcionà fins les darreries de l’any 1982 que l’empresa Guarro la desocupà tot traslladant les oficines a Gelida.

L’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell en el seu llibre sobre aquest important autor diu d’aquesta casa que ... És un exemple clàssic de la segona fase de l’obra de Puig i Cadafalc, de caire noucentista però amb elements decoratius francament barrocs. Així les garlandes de flors i fruites de pedra damunt del frontó... Aquest mateix any, dirigí la reforma de la casa Guarro al carrer Més Alt de Sant Pere de la mateixa ciutat, i encara el 1944, la reforma de la casa Guarro d’Alella.

El 1924, el poeta i escriptor Ramon Suriñach Senties, dedicà a Lluís Guarro el llibre El Romàntic en el Molí Vell, text encapçalat per aquesta emotiva endreça: Ofrena de tots els treballadors del Molí Vell a Gelida al Senyor Lluís Guarro a Catalunya. És una acurada, edició feta amb paper amb la marca a l’aigua Joseph Guarro i la torre habitual d’aquesta firma, selecte text i tipografia clàssica, imprès a l’Impremta Altès, de Barcelona.

En aquests anys, el saló de música de la residència barcelonina dels Guarro era molt freqüentat com ho constata Joaquim Renart i Garcia, amic del pròcer paperer, en el seu Diari 1918-1961. En Lluís Guarro fou un gran melòman i fins i tot posseïa un clavicèmbal amb una escala més perquè el pogués tocar Wanda Landowska, en el mateix espai que també hi feren concerts Pau Casals, Jacques Thibaud i Joan Masià. En aquestes vetllades literàries i musicals també hi feu interpretacions pianístiques l’arquitecte Antoni Puig Gairalt, vers el 1925.

En aquest mateix aspecte musical, Ll. Guarro va ajudar al mestre Pau Casals d’una manera personal i decisiva, a la creació de l’Associació Obrera de Concerts, la qual, els diumenges al matí, amb preus reduïts i sota la direcció d’aquest gran músic i compositor, donava concerts de música clàssica, entre els anys 1926 i 1939.

Lluís Guarro tampoc no oblidà protegir l’esport. Durant la dècada del 1920, va permetre la instal·lació d’un camp de futbol, segons relata en Ramon Tarrida Armengol, seguint un esperit, com diu encertadament aquest gelidenc "...de mecenes sempre ben disposat a afavorir la cultura, l’esport i les nostres tradicions..."

Aquesta instal·lació durà fins la guerra civil del 1936. Un segon camp de futbol veié la llum vers l’any 1950 i durà fins que l’empresa amplià les seves instal·lacions i posà en marxa una depuradora d’aigües.

En el mateix terreny esportiu, Ll. Guarro, entre els anys 1928-1929, contribuí a la fundació de la Societat de Pescadors de Gelida, activa fins els volts del 1935, la qual, entre les seves activitats, cada primer de maig organitzava una excursió col·lectiva i feia complir la llei de pesca i respecte ecològic al riu Anoia.

El 1930, féu donació en nom de la seva mare, Camil·la Casas i Jover, Vídua de W. Guarro, dels terrenys i antic edifici dels Cavallers Templers de Sant Martí de Provençals, on l’Ajuntament de Barcelona va instal·lar-hi posteriorment les Escoles Casas, de formació domèstica femenina i amb capacitat per a 600 alumnes.

Durant la dècada del 1920 al 1930, i tot seguint el seu íntim lligam amb la cultura i la qualitat de la producció, Lluís Guarro va instal·lar a la fàbrica de Gelida una secció de fabricació de paper a mà, igual com s’havia fet en segles anteriors, i hi va traslladar una tina de pedra de l’antic molí de can Marranxet de Capellades. En aquest període, s’elaboraraven fabricacions especials per a llibres de bibliòfil i per a gravats de Picasso, Miró, Dalí i Garcia Lorca, entre molts d’altres. En les tres tines d’aquesta secció, hi figuren gravacions a la pedra: "núm. 1. La tina xica de can Marranxet de Capellades, fou portada al Molí Vell l’any 1925". La núm. 2. Tina vella del Molí Vell, reformada l’any 1925". La núm. 3. Tina vella del Molí Vell, reformada l’any 1925".

Per poder tirar endavant aquesta important secció de la fàbrica, Ll. Guarro comptà amb el seu treballador Anton Llopart Voltà com a cap del taller de formaires que instal·là al tornar del seu aprenentatge a la fàbrica de paper ca l’Alegre de Sant Pere de Riudebitlles, on ell li havia enviat a petició pròpia. La seva habilitat i destresa li permeté aprendre magistralment de fer marques a l’aigua amb filigranes de fil, de planxa bogida i estampades, i de cosir-les damunt les teles, essencials per a les manufactures especialitzades de la casa.

Vers aquests anys, Ll. Guarro deixà de fabricar cartes de joc, tot i haver estat un invent de la seva marca, ja que el seu idealisme no li permetia que un producte de la seva fàbrica arruïnés els jugadors. La marca fou venuda a la coneguda casa Fournier de Vitòria, (País Basc). A més d’haver inventat la cartolina intransparent per les esmentades cartes de joc, durant el comandament d’en W. Guarro, també cal atribuir a aquesta firma l’haver inventat l’aromatització dels papers de barba per solucionar la mala olor de les coles que s’empraven en la seva fabricació; la invenció d’un sistema de barbes en el paper que permetia una major producció, i la introducció de l’ús de fibres de seda en la pasta per a certes classes especials destinades a impresos d’obligacions, accions i lletres de canvi, amb la qual, aquests documents restaven absolutament lliures de falsificació.

Com a merescut reconeixement a l’excel·lent qualitat dels seus papers, can Guarro havia obtingut sovint, els més alts guardons en els certàmens internacionals en els quals prenia part: Medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona, el 1888; en el Caire i Atenes, el 1908; a l’exposició de Brussel·les, vers el 1910, etc. etc.

L’acceptació i puixança dels productes especialitzats d’aquesta indústria, es reflecteixen en un catàleg comercial titulat Els papers a mà de Ll. Guarro Casas, editat el gener del 1936, on s´hi llegeix: "... La nostra secció de paper de tina "elaborat a mà", s´ha especialitzat en la producció de paper de cartes amb filigrana a gust del client. Els preus d’aquest paper, que confereix qualitat a la correspondència, són accessibles. La comanda mínima cal que sigui de 2.500 fulls i llurs sobres corresponents..."

LA GUERRA CIVIL DEL 1936

Apart de les repercussions summament negatives per a les persones, propietats i patrimoni artístic que tingué aquest lamentable episodi bèl·lic per Gelida i el país en general, i d’acord amb el Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer de la Generalitat de Catalunya de 24 d’octubre del 1936, can Guarro passà a ésser controlada pels treballadors sota el nom Empresa Col·lectivitzada Ll. Guarro Casas, i fou dirigida per un Comitè d’Empresa i un Cometé Obrer, lligats als sindicats C. N. T. i U. G. T.

Aquest mateix any, es fabricà a can Guarro paper moneda per a les emissions de la Generalitat de Catalunya.

LA RECUPERACIÓ DE LA NORMALITAT

Passat el trasbals de la guerra civil, durant la qual hagué de fugir i després d’un exili de 3 anys a Prada de Conflent, a la Catalunya Nord (França), per ser catalanista, on coincidí amb el seu amic Pau Casals, Lluís Guarro recuperà l’empresa i el 1948, reprenent la labor cultural i de prestigi, féu publicar un document estudi de la història de la seva indústria, commemorant el seu 250è. aniversari, iniciada, com hem dit diverses vegades, el 1698, signat per Frederic Udina Martorell, vicedirector de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on s’inclou un arbre gràfic de la genealogia familiar i un mapa de Catalunya, del segle XVII, on figuren els molins paperers que pertanyien a la família.

En la mateixa línia de recuperar l’esperit cultural de sempre, Lluís Guarro participà de forma activa i capdavantera en la creació de l’Escola Elemental del Treball, que es va desenvolupà del 1942 a 1948 a l’edifici dels Lluïsos.

Aquesta escola, modèlica en aquella situació de postguerra, era pensada per nois en edat laboral i nocturna per poder combinar treball i estudis. Gràcies a la disponibilitat de Mossèn Narcís Saguer, aleshores rector de Gelida i, personatge catalanista i amb gran inquietud per a la formació del jovent, es pogué utilitzar l’espai parroquial dels Lluïsos, on aquest lloable projecte comptà també amb el recolzament dels directius de l’altra paperera, La Gelidense, també sensibilitzada aleshores cara la formació del personal.

A part de les aportacions econòmiques per al seu funcionament, la principal i bàsica, fou la cessió dels tècnics de cada empresa per formar el quadre de professors. En aquest sentit, recordem els noms dels senyors Santanach, i Solé Ferret, de can Guarro; i dels senyors Bergadà, Cusó, Corella i Barbany, de La Gelidense, i els senyors Rutllan i Ortin, mestres de les escoles nacionals de la població, tots els quals, impartien, entre d’altres, les matèries de física, química, matemàtiques, idiomes i de dibuix tècnic. Aquesta preocupació social també s’estenia als camps de l’esplai, l’excursionisme i l’esport (facilitant la participació dels aprenents-aprenentes a Colònies, essent pioners en la creació d’aquest moviment en els indrets de Penyafort (Vilafranca), Rellinars... competicions de futbol, campionats d’escacs, sortides, acampades, excursions...)

Durant aquests anys, can Guarro fabricà paper per la cartilla de tabacs, Document Nacional d’Identitat, per a diversos Ajuntaments, per a l’emissió de deute municipal de Barcelona, per al llibre oficial de la Constitució Espanyola i també amb filigranes per a personatges com Pius XII, Pau Casals, Rafael Alberti i l’Abat de Montserrat, entre d’altres.

Paral·lelament, tampoc no es pot oblidar la presència constant de can Guarro en la societat d’aquells anys.

Any rera any participava en els concursos d’aparadors que l’Ajuntament de Barcelona organitzava. Els seus aparadors de Via Laietana, comptaven sempre amb la col·laboració dels millors artistes del moment, el que va propiciar diferents premis i un gran prestigi estètic.

Tanmateix, tampoc no es pot passar de llarg el mecenatge i participació de l’empresa en obres singulars de diferents autors (Camilo José Cela, Borja de Pedro, etc.) i en les esplèndides edicions de bibliòfil de Cecília Vidal, Miquel Plana i Jaume Pla, entre d’altres, i el suport a edicions de gran vàlua com "Papeles de Son Armadans", revista feta a Mallorca.

INICI D’UNA NOVA ETAPA

Lluís Guarro Casas morí a Barcelona el 23 de novembre del 1950, havent estat un home de forta personalitat, ferm defensor dels ideals que sustentava, mecenes a Barcelona, arreu i a Gelida, on la fàbrica i els treballadors visqueren una de les millors èpoques. En el seu reconeixement, durant els anys 1980, l’Ajuntament de Gelida li dedicà un carrer a l’inici del carrer del Pi.

Amb la seva mort, s’acabà l’època històrica de la firma i s’inicià una variació en la filosofia de l’empresa, menys paternalista i convertint-se en Societat Anònima.

La llavor, però, ja l’havia sembrada Lluís Guarro, quan el 1942, tingué l’encert de contractar al Sr. Pere Santanach i Llucià, enginyer de l’Escola de Terrassa, com a director de la fàbrica de Gelida.

Aquest fou un gran dinamitzador de la indústria: establí nous mètodes de treball en la línia de racionalitzar el treball de fàbrica, amb l’aplicació d’incentius, controls de qualitat i la creació de nous productes que, partint de la base paperera, un cop impregnats, pintats i extensament elaborats s’han fet servir per a la indústria del calçat, per l’enquadernació, la marroquineria, per la indústria elèctrica, el dibuix, la impressió i la fotocòpia, conjunt de materials que requeriren fortes inversions i una posada al dia de tota la maquinària.

La transformació del sistema de treball de can Guarro fou total, aportant, com és lògic, la investigació i creació dels nous productes esmentats i la millora dels existents.

En aquest sentit, en són un bon exemple: la creació de la primera cartolina intransparent feta en procés continu; la creació d’una nova línia de paper per a tècniques de dibuix (papers vegetal: Geler, Basik, Universal...); productes per a l’enquadernació, també mencionats, que reberen els noms de Guaflex (Guarro/Flexible); Geltex (Gelida/Tèxtil); Vanol (Campdevànol)...

Per iniciar alguns dels tipus de paper esmentats, el 1971 es comprà i modernitzà la fàbrica de Campdevànol a la riba del riu Fresser (paper vegetal i del ram del dibuix). Poc temps després, i superades les crisis pròpies del sector paperer, s’adquirí una fàbrica a França, on a partir dels anys 80, s’obtenia paper a base de fibra de vidre per a filtres especials per a separadors de bateries.

Posteriorment, el Sr. Santanach compartí la gerència amb el Sr. Wenceslau Guarro i Tapis i a la jubilació d’aquest, ostentà la Direcció General i més tard fou el President del Consell d’Administració fins al moment del seu traspàs el 22 de juliol del 1990.

Contemporàniament, durant els anys 1970, fou creada una xarxa d’exportació per a tot Europa i empreses pròpies a diferents països de Sud-Amèrica. Ultra una gran difusió a revistes tècniques i organització de jornades pròpies del sector. Finalment cal destacar tres facetes importants de les relacions entre can Guarro i Gelida:

L’empresa sempre ha fet donació de paper per editar qualsevol tema de Gelida: llibres, opuscles, programes, bobines de paper per a les cavalcades dels Reis Mags i d’altres actes populars, en primer lloc.

En segon lloc, i a partir del 1990, sempre ha col·laborat decididament en les Mostres de Papers de Catalunya celebrades a la població i darrerament en l’endegament de l’Escola de Formació Paperera, entrenada en el curs 1997-98.

I en tercer lloc, tampoc no podem oblidar els ajuts en forma de beques donats a fills de treballadors per a cursar estudis, entre ells, a futurs capellans i reconeguts tècnics paperers.

Un altre aspecte important per tenir en compte són els catàlegs de la firma Guarro, els quals sempre han estat pensats per fer un servei a l’usuari, sense deixar de cuidar acuradament la seva presentació. Aquest aspecte estètic el tenim provat amb l’obtenció d’una "Menció Laus", atorgada pel FAD (Foment de les Arts Decoratives), de Barcelona.

Finalment, també són dignes de ressenyar dos aspectes. El primer que durant uns anys l’empresa formà part del Comité Organitzador de la Fira de Barcelona i que Guarro Casas ha estat pionera en aportar informació tècnica i de divulgació a les escoles d’art, escoles tècniques i escoles de formació artística, a través de conferències, taules rodones, etc. En aquest sentit, les Universitats de Salamanca, Santiago de Campostel·la i d’altres, han acollit aquesta feina de divulgació, com també la Universitat de Barcelona, on durant vint anys s’ha participat a la càtedra de procediments pictòrics.

Per altra banda, de la llarga història de can Guarro, i entre d’altres, caldria recordar una perllongada llista de gelidencs que tingueren algun tipus de paper en el seu desenvolupament més o menys important.

Dels que sabem, podem esmentar al Sr. Camil Sàbat o el Senyor Camilo, com se’l coneixia popularment, que fou l’home de confiança del Sr. Ll. Guarro i que actuava com a director però sense signatura durant els primers decennis d’aquest segle i que procedia de cal Fèlix del capdavall del carrer del Pi; en Jaume Pascual Sogas, el Tèrmens, que exercia el mateix paper que el Sr. Camil i que fou Secretari de la Cooperativa del Casal del Molí Vell; Antoni Llopart Voltà, el Magdaló, formaire, artesà, artista i un excel·lent dibuixant; en Miquel Font i Sabater, un intel·lectual dissortadament perdut en la guerra civil del 1936; els membres de la Comissió organitzadora del Casal del Molí Vell, Joan Colom, Joan Tatché, Josep Esteve i Josep Muray; els oficinistes Rafel Ribé Coma i Joan Rosselló Romeu, i una llarga relació de destres paperers, manyans, fusters, electricistes, etc. etc.

A finals de la dècada del 1980, es traslladaren les històriques oficines de la Via Laietana de Barcelona i el 1989, essent Director General el Sr. Antoni Redon i Castañer, fou presentada una OPA amistosa per part de l’empresa paperera Canson que, un cop estudiada, fou acceptada pel Consell d’Administració de can Guarro i per tant, l’empresa passà a l’òrbita de la multinacional Arjomari, que posteriorment l’any 1990, esdevingué Grup AWA, sense perdre, però, en cap moment, la qualitat, la tradició i la projecció dels seus productes i esdevenir, com sempre, un puntal important de l’economia dels gelidencs, dels quals n´hi treballes 315 i dels que també formen el Grup Guarro: 33 treballadors a la fàbrica de Campdevànol; 33 a B. Dumas i 4 a Madrid.

ELS COSTUMS I LES TRADICIONS A CAN GUARRO

El personal de can Guarro, a l’igual que tot el que constituïa la comunitat gelidenca del segle passat i primeries del present, mantenia l’esperit bullanguer d’una època que es caracteritzava per la manca de mitjans tècnics de diversió, i que per tant, la gent buscava poder divertir-se d’una manera o altre tal com queda palès en el relat dels costums i tradicions d’aquest apartat.

Quedà això explicat si tenim en compte el considerar les ganes de disbauxa i gatzara que caracteritzava part de les seves activitats, com a complement de la intensitat o brusquedat d’un treball que per tots era considerat en si mateix i pel fet de ser-ho, com a una cosa feixuga, tot i necessària. Necessitaven per tant, d’una abstracció de cara el treball en la que l’home pogués donar satisfacció al seu sentit d’independència i de llibertat. Adonem-nos-en del nivell cultural de Gelida en aquesta època, fàcilment comprendrem que les reaccions que els caracteritzaven, constituïen per ells un complement indispensable.

CARNAVAL

Dins dels costums tradicionals, un dels que més aviat arrelà en les maneres de la fàbrica, fou sens dubte el del Carnaval durant la segona meitat del segle passat i molt possiblement anteriorment.

Les festes carnavalesques començaven ja pràcticament en la diada de Sant Esteve, el 26 de desembre. a partir d’aquest dia fins que començava la Quaresma, el jovent principalment i també gent gran, no deixaven "festa ni festeta" sense fer alguna cosa que servís per recordança del temps en què es trobaven. Hi havia el costum, dins aquest període, que alguns dels més atrevits anessin al riu Anoia, a un lloc en el que eren enterrats els cavalls i rucs que es morien i en desenterraven un dels que fes menys temps que estigués soterrat. N’agafaven el cap i el col·locaven damunt del propi de qualsevol dels allí presents. Els altres es cobrien amb un drap negre i se situaven darrera del que duia el cap. Així disfressats, pujaven al poble i es passejaven amunt i avall del mateix, espantant als qui trobaven i omplint de pestil·liència els carrers.

Un altre dels costums carnavalescs, el constituïa el fet que cada any un home del poble s’untava tot el cos amb greix i després d’això es col·locava dins una bóta plena de plomes de gallina i pollastre, procurant que tot el cos quedés ben cobert d’aquesta manera. Uns altres dos agafaven la bóta, i feien com si la portessin a casa d’algun boter. Quan passant per algun carrer, trobaven algú, fos qui fos, deixaven la bóta a terra i feien com qui s’eixuguessin la suor, instant que era aprofitat pel que anava a dins per posar-se dret i espantar a la gent com si fos un ocell que intenta volar i no pot...

Dels diversos costums carnavalescs que relatem, el que es troba més vinculat amb la fàbrica, atesa la massiva participació del seu personal, és sens dubte l’anomenat de L’esparriot i de la mandonguera.

Aquests personatges, creats per la mentalitat popular, prenen vida el mateix diumenge de Carnaval. Consistia en dos homes, un disfressat de dona, els quals, a més de la indumentària especial que els caracteritzava, s’entortolligaven per les cames uns picarols o una esquella, a fi que en passar pels carrers amb tota la comparsa de nois i noies, el soroll i l’estridència de la comitiva, fos més intens.

No s’acaba però, el soroll amb una sola colla, si no que en sortien dues ja que a finals del segle passat, el poble es trobava pràcticament dividit en dos partits. Tant és així, que dins de la mateixa fàbrica, els treballadors d’una banda amb prou feines es deien res als de l’altra. Cada bàndol, doncs feia sortir la seva colla d‘esparriot i mandonguera. D’aquí naixia el costum anomenat el Dansot, festa celebrada el Dijous Gras en la que participaven tots els treballadors d’aquesta indústria, i que a fi que hi poguessin participar més plenament, el balaire els concedia mitja hora o tres quarts d’hora de festa.

Consistia en que baixava jovent del poble amb torxes o teies enceses que prèviament havien anat a buscar al bosc de can Torrents de les Oliveres, i en arribar a la fàbrica, s’ajuntaven amb tot el personal que ja els esperava. Un cop tots hi eren, s’agafaven de les mans els uns amb els altres tot formant una llarga cua i es posaven a fer voltes pels edificis i jardins, cantant i ballant. Quan a causa de l’estretor de l’edifici, el que anava davant es trobava amb el que anava darrera de tot, s’enllaçaven l’un amb l’altre, i formant com una espècie de sardana, es posaven a fer voltes vertiginosament.

Una lletra de les cançons que cantaven i que ha estat possible recuperar, deia així:

"... A la torre xica,
a la torre gran
n’hi ha una Pepa
que l’estimen tant.
Aixequeu el peu jovent,
jovent de la galindaina
jovent de l’alegrament..."

Bona part de la gent del poble i fins i tot de l’altra fàbrica (el Molí Nou o la Gelidense), baixaven a la fàbrica expressament per veure el Dansot. Les noies que hi prenien part, en veure’s contemplades per la gent, tenien una altra cançó que deia així:

"... Som papereres del paper doble
i murmurades, murmurades,
murmurades i mirades per aquests badocs..."


i murmurades, murmurades,
murmurades i mirades per aquests badocs..."

Cap a finals del segle passat, tot aquest cerimonial es combinava amb altres actes propis del Carnaval, organitzats per les primeres Societats gelidenques d’esbarjo: el Centre Recreatiu i Cultural (1877) i el Casino Familiar Gelidense (1880), que més tard esdevindria la Societat Coral Artesans (1897) les quals acabarien agafant-ne el relleu a les dues fàbriques, ja que el personal del Molí Nou -la Gelidense-, també practicava un ritual pràcticament igual.

Tots aquests personatges i Carnaval del segle passat, conjuntament amb la dansa de la Gallarda, fou recuperat per l’Esbart Rocasagna de Gelida el 1982, mitjançant una acurada interpretació dansada i musicada a partir d’un text històric d’Enric Carafí Morera.

LA PASQUA FLORIDA

Per Pasqua Florida, pregonera del bon temps primaveral, era repartida entre el personal de la fàbrica la típica mona, la qual era feta com si es tractés de pa, amb l’única diferència que en amaçar la farina s’hi afegia una quantitat de llet i de l’herba anomenada matafaluga, per a donar-hi un gust diferent. Damunt de la mona, hi posaven un o dos ous durs.

EL SANT ROSARI I EL SALPÀS

El sentit de la religiositat de Gelida i de l‘època (segona meitat del segle XIX), també es reflectia en l’activitat de la fàbrica. En aquest sentit, cada dissabte de l’any, les dones i els homes que treballaven als comptadors, tenien per costum resar el rosari. Un altre costum avui perdut, però que pervisqué fins a finals dels anys 1960 i que es feia els primers dies de la Setmana Santa, després de Rams, fou el del Salpàs: un càntir de cada secció de la indústria, guarnit amb tota la bona voluntat, era posat en un lloc en el que el capellà de Gelida procedia a la cerimònia de la benedicció de la seva aigua. Igualment espargia el portal principal de l’edifici, amb aigua i sal, costum cristià de beneir les cases durant el temps Pasqual.

SANT DOMÈNEC - 4 D’AGOST

A Gelida se celebrava la diada de St. Domènec, "S. Domingo", des del segle XVIII, però només ens consta que es feia una missa, o dues misses, segons les Consuetes servades a la parròquia de St. Pere de Gelida. St. Domènec és el patró de l’aigua per als pagesos i dels paperers a la conca de l’Anoia, i d’altres llocs.

La celebració del patró dels paperers, sembla iniciar-se durant les primeres dècades d’aquest segle, ja que no n’hem trobat informació anterior. La primera notícia d’aquesta festa a Gelida ens la dóna un programa dels actes de l’any 1924, la qual alternant-se, més o menys correlativament, se celebrava a can Guarro i a la Gelidense any rere any.

Els actes s’iniciaven el matí 4 d’agost, sortint de l’Ajuntament en cercavila, formada per les autoritats civils, militars, eclesiàstiques i paperers, i donada l’ocasió, també amb la presència de càrrecs directius i tècnics d’ambdues fàbriques, en direcció a l’església parroquial, on se celebrava un solemne ofici cantat sota la direcció inicialment de la srta. Mercè Coma Clavé de cal Ventura (el 1924 dirigí l’estrena de l’Ofici de la Mare de Déu de Núria amb notable èxit), i posteriorment sota la batuta experta del mestre i compositor Francesc Peracaula i Massagué.

Després de la guerra civil, el començà a dirigir el mestre Pere Pallarès Guilera i s’hi afegí una orquestra.

A la tarda, la celebració es traslladava a les fàbriques, alternant-se, com hem dit. Al Molí Nou es gaudia de la festa dins un parc molt ben cuidat i enjardinat - del que avui sols en resta una mínima part abandonada- , lloc on hi havia hagut una artística glorieta de fusta i de vidres de colors i un petit estany amb un brollador central de marbre que avui està instal·lat al pati del Centre Cultural Municipal. Al Molí Vell, es tenia a l’abast la font del Molí Vell al fons d’uns jardinets molt ben cuidats, plens de lliris i rosers i amb uns xiprerets ben retallats. També hi havia una salzareda magnífica i tranquil·la, amb un pontet de fusta damunt el canal de l’aigua, a la qual s’arribava passant per un passeig vorejat de llorers.

En aquests bells indrets, avui desapareguts quasi del tot, s’organitzaven festivals infantils, focs japonesos, traques valencianes i castells de foc en vesprejar; lluïts balls i ballades de sardanes, enriquits amb un berenar per a tothom prèviament amb el lliurament d’un val que era gratuït per als treballadors de les fàbriques.

Alguns anys, la festa es complementava amb partits de futbol entre els dos molins paperers i altres clubs, dels quals encara es conserven trofeus construïts pels mateixos treballadors, sessions de putxinel·lis i pallassos, balls de nit a la Societat Coral Artesans o al Centre Recreatiu i Cultural, rifes de toies, concerts, etc.

A partir del 1939, atès el nou règim polític, tots els programes s’editaven en castellà, on es publicava cada any la biografia del Sant i s’introduïren actuacions de cantants i mags, curses de bicicletes de tres modalitats: de cintes brodades per noies, de velocitat donant voltes al camp de futbol, d’equilibri sense tocar de cap peu a terra en 100 metres; pedestres, partides d’escacs, partits de bàsquet amb adversaris de primera categoria, lluites de corda, etc. etc. Els balls es desplaçaren al Salón de Educación y Descanso (l’actual Unió del Casal Gelidenc) o a la Pérgola Origan a partir del 1947 (actual pista de ball d’estiu-sala recreativa), i el 1943, abans de l’Ofici, s’estrenà a la Parròquia una nova imatge del Sant, inicialment col·locada a l’altar major, car l’església encara no disposava d’un Sant Pere, patró del poble, feta de fusta tallada i policromada, original de l’escultor Joaquim Ros, i com sempre, any rere any, el funicular de Gelida, no parava de fer viatges portant a tothom cap a aquesta simpàtica festa que es deixà de celebrar a finals dels anys 1950, per causa de les crisis de les fàbriques i principalment a les formes de viure diferents.

En aquest mateix capítol, cal destacar que a la façana principal de can Guarro, a finals dels anys 1950, hi fou col·locat un artístic plafó de ceràmica representant el Sant.

NADAL

Fins a l’extinció dels balaires (1903-1904), a can Guarro hi havia el costum que aquests pugessin al poble conjuntament amb els nois i noies que es quedaven a la fàbrica, per assistir a la celebració de la Missa del Gall. Aquesta, es caracteritzava pel seu tipisme. Començava a les quatre del matí, i durant la mateixa, a l’interior de l’església es deixaven anar uns ocells que volaven mentre durava l’acte, acabat el qual, es deixaven sortir en llibertat. Durant l’adoració del Nen Jesús, els fidels feien música i soroll amb panderetes i trossos de ferro. A l’acabament de l’Ofici, eren beneïdes unes coques especials de Nadal que els fidels havien dipositat prèviament al començament de la missa, i que un cop beneïdes els eren retornades.

MÚSICA ALS DIJOUS

Un altre costum que pervisqué fins a principis d’aquest segle, fou el del ball dels dijous a la tarda a la fàbrica.

Atès que en els molins paperers de can Bosch d’Anoia (St. Pere de Subirats) i de can Guineu (Sant Sadurní d’Anoia), hi havia el costum que els dijous a la tarda els treballadors fessin ball per mitjà d’un piano manubri que els deixaven llogar, els treballadors de can Guarro demanaren permís per poder gaudir d’aquest esbarjo, que fou autoritzat. Quan finalitzà l’època dels balaires (1903-1904), el primer director que hi hagué, permeté als treballadors que en comptes de flabiol, -el piano no els havia estat permès- ho fessin amb acordió i entre tots els treballadors de la fàbrica es feu una subscripció per comprar-lo.

EL TRANSPORT

Una de les coses que al llarg d’aquest segle que més ha canviat ha estat la del transport. Tradicionalment, el personal anava a treballar a peu a la fàbrica, però la inauguració d’un funicular l’any 1924, que unia el poble amb l’estació del tren, avui Renfe, i la ubicació propera de les fàbriques, va propiciar que els treballadors que vivien al nucli l’utilitzessin com a mitjà. Abans i després de la guerra civil, els treballadors que feien el torn normal, l’agafaven tot pagant uns preus assequibles d’abonament setmanal. Tant en començar, al matí, com el migdia, o a la tarda, en plegar, se’n feien diversos viatges: recordem fins a tres transports consecutius.

Els anys 70 el funicular, "el funi" popularment, cada vegada s’utilitzava menys, perquè els treballadors ja feien servir un altre mitjà de transport més autònom: El cotxe.

Aquest fet també va fer que a la fàbrica Guarro s’hagués de construir un aparcament.