|
CERVELLÓ
Extensió: 30 km2
Població:
5.617 h [1999]
Municipi del Baix Llobregat, als vessants de
la serra d'Ordal, fins prop de la riba dreta del Llobregat; és drenada per
la riera de Cervelló, que neix al nord de la penya del Moro (425 m
alt) i aflueix, per la dreta, al Llobregat després de rebre la riera de
Rafamans o de la Palma. La superfície forestal ocupa 2 335 ha, amb
predomini dels boscs i matolls. Els conreus principals, de secà, són la
vinya, els cereals (blat i ordi) i els arbres fruiters. A partir del
darrer terç del s XIX s'inicià un procés d'industrialització que
comportà un notable augment de població (arribà a 1 781 h el 1910);
les indústries principals foren la del vidre, la de filats de cotó i la
del paper. Actualment la base econòmica continua essent la indústria, que
en alguns rams travessa una crisi notòria, com el de la construcció. El
sector metal·lúrgic és representat per diverses empreses; hi ha també una
fàbrica de sedes i una de paper. La indústria del vidre, de tanta
tradició, encara perdura. Del ram alimentari destaquen unes importants
caves de xampany. El poble (1 885 h agl i 587 h diss [1981],
cervellonencs; 122 m alt) és a l'esquerra de la riera de Cervelló,
al llarg de la carretera de Barcelona a Tarragona; la nova església
parroquial de Sant Esteve, neogòtica, és obra de Josep Font i Gumà i
d'Antoni Gallissà. L'antiga església parroquial del poble era la de
Santa Maria de Cervelló, del castell de Cervelló, el qual
era 1 km al sud del poble, dominant l'accés al pas d'Ordal, que fou el
centre de la baronia de Cervelló; el castell ja és esmentat el 992,
any que el comte de Barcelona el vengué a Ènnec Bonfill. El 1267, Guillem
de Cervelló concedí als habitants del seu terme una carta de franquesa per
tal d'evitar l'emigració provocada per la pèrdua dels drets (1263) que els
Cervelló tenien sobre els molins del Llobregat. Tanmateix, el 1297 el
castell fou adquirit per la corona, la qual el vengué el 1390 a la ciutat
de Barcelona. Mantingué la seva funció militar fins al s XVIII. Dins
el terme hi ha el poble de la Palma de Cervelló (avui segregat), l'antiga quadra i
priorat de Sant Ponç de Corbera, l'antiga masia del Lledoner
i nombroses urbanitzacions d'estiueig o de segona residència, com les de
la Llibra, Can Pi, Can Castany, Can Guitard Vell, Torre Garcia i Can
Vidalet.
Baronia de Cervelló
Jurisdicció feudal que comprenia els termes
de Cervelló, la Palma de Cervelló, Pallejà, Sant Boi, Sant Vicenç dels
Horts, Santa Coloma de Cervelló, Torrelles de Llobregat, Vallirana i
Oleseta, a la marca del Penedès. Té l'origen en el castell termenat de
Cervelló, que fou venut el 992 per Ramon Borrell i Ermengol, fills del
comte de Barcelona Borrell II, a Bonfill, senyor del castell de Masquefa;
els seus descendents adoptaren el nom de Cervelló i posseïren la
baronia fins el 1297, que Guerau de Cervelló i de Cabrera la vengué a
Jaume II per 130 000 sous barcelonesos. Passà a la casa comtal de
Pallars. El 1374 Roger de Comenge, vescomte de Bruniquel, fill i hereu
d'Elionor de Pallars, la vengué a la reina Elionor. Restà en poder de la
corona fins que fou adquirida per la ciutat de Barcelona el 1390. El 1411,
però, la baronia fou adquirida pels Ballester, cognomenats Bellera
per matrimoni, i passà a llurs successors, els Luna (1520), als Ansa
(vers el 1588), als Ivorra (vers el 1596), als Copons (començament del
s XVIII), als Pinós (vers el 1793) i als Sarriera (1857).
Llinatge
Llinatge nobiliari català derivat d'un Ansulf
(o Assolf), potser d'origen germànic o franc. Aquest Ansulf (mort
vers el 990), que comprà l'alou de Gurb al comte Borrell II de Barcelona
(961), fou vicari i repoblador de l'alt Gaià i senyor de Montagut, Querol,
Pinyana, Selmella, Santa Perpètua de Gaià i Font-rubí. El seu fill i
successor Sendred (de Gurb) obtingué Vilademàger i fou cap
del llinatge de Queralt. Línia troncal de Cervelló: un altre
fill d'Ansulf, Hug de Cervelló (mort en 1025/27), fou el primer que
portà aquest cognom, continuà la repoblació de la contrada, fou senyor de
Roqueta, Aguiló, Selmella i Santa Coloma de Queralt, i es casà amb Eliarda
de Gelida, filla única i hereva d'Ènnec Bonfill, senyor de Gelida,
Cervelló i Masquefa i vicari de Miralles, besnebot del comte Guifré I de
Barcelona. Hug repartí (1018) les possessions entre els seus quatre fills:
Bonfill, Alemany, que succeí l'hereu, Geribert i Humbert
de Cervelló, bisbe de Barcelona. Els personatges d'aquest llinatge,
anomenats Guerau, apareixen algunes vegades, amb aquest nom o amb
el compost Guerau Alemany; per això hom els unifica en una sola
numeració. Successor d'Alemany fou el seu fill Guerau Alemany (I) de
Cervelló, el fill del qual, Guerau Alemany (II), es casà amb
Ponça, probable filla del primer matrimoni de la comtessa de Barcelona,
Almodis de la Marca, amb el comte Ponç II de Tolosa. Llur fill Guerau
Alemany (III) es casà amb Arsenda i tingué tres fills: Guillem de
Cervelló, senyor de Talavera, que participà en l'expedició d'Almeria
(1147) i és considerat origen —no provat— dels Alemany de Bellpuig;
Bernat de Cervelló, cap de la línia dels senyors de Selmella (que
sembla que s'extingí al s XIII), i l'hereu Guerau Alemany (IV)
(mort vers el 1167), que donà a la seva muller, Saurina, les senyories de
Gelida i Ferran (1150); féu també donació de l'espluga d'Ancosa (1156) i
d'altres possessions al monestir de Valldaura, després Santes Creus. Dels
seus fills, Hug de Cervelló- fou un dels testimonis del testament
de Ramon Berenguer IV, i després, arquebisbe de Tarragona. L'hereu,
Guerau Alemany (V) (mort vers el 1193), senyor de Cervelló,
Montfalcó, la Tallada, Camarasa, Cubells, Cervera, Alòs, Marcovau, Ferran,
Montagut, Veciana, Selmella, la Granada, Gelida, Vilademàger, Tudela,
Artesa, Montclar, Querol, Pontils, Pinyana, Taradell, Santa Perpètua,
Miralles, Roqueta, Aguiló, Copons, Vallespinosa i la Llacuna, fou un altre
benefactor de Santes Creus i també de Sant Cugat del Vallès, on volgué
ésser sebollit. Dividí els seus dominis entre els fills Guillem (I)
(mort el 1227), que obtingué Cervelló, Gelida, la Granada, la Llacuna,
Miralles, Vilademàger, Ferran, Aguiló i Roqueta, Ramon Alemany de Cervelló
(mort a Mallorca el 1229), que heretà Querol, Montagut, Pinyana, Pontils,
Santa Perpètua, Montclar i Selmella, i el seu nebot (o nét?) Guerau
d'Aguiló (Talavera, Guimerà, Veciana, Copons, Montfalcó). Sembla que
aquest Guerau d'Aguiló prengué el nom de Guerau Alemany i fou el
tronc dels Alemany, senyors de la baronia de Guimerà, fins ara considerats
—sense proves— com a eixits d'un Guerau Alemany, que hom suposava fill de
Guerau Alemany (V). D'aquesta família es destacà el mestre justicier de
Sicília (1294) i conseller de Jaume II durant la campanya de Múrcia
(1296), Ramon Alemany, senyor de Guimerà (mort abans del 1316). Guillem
(I) es casà amb Elvira, filla de l'aragonès Ximeno de Artusela, i llur
fill Guerau (VI), morí molt jove a la conquesta de Mallorca i deixà
una sola filla, Felipa de Cervelló, la qual visqué pocs anys. Un
suposat germà de Guerau (VI), Bernat Guillem (o Guillem)
de Cervelló, ha estat considerat, tradicionalment, pare de la qui
fou més tard la beata Maria de Cervelló- (morta el 1290). Les
possessions de Felipa foren heretades pel seu oncle valencià, Guillem
(II), senyor de Querol i de Montagut, fill del Ramon Alemany mort a
Mallorca el 1229. Fou una gran figura del regnat de Jaume I, fundador de
l'hospital d'Olesa o de Bonesvalls i
amic de sant Ramon de Penyafort. Guillem (II) dividí el patrimoni entre
els fills: Alemany de Cervelló (mort abans del 1300), que formà la
línia de Querol i Montagut, esdevinguda primogènita vers el 1309, i
l'hereu Guerau (VIII), brau capità de Pere II, que heretà Cervelló,
Vilademàger i Pontils, entre d'altres feus. Guerau (VII) vengué (1297) la
baronia de Cervelló al rei Jaume II, participà en la campanya d'Almeria i
morí sense fills legítims vers el 1309. Del seu fill il·legítim Guillem
de Cervelló, dit el Bord de Cervelló, eixí la línia dels
senyors de Santa Perpètua i Vallespinosa. La seva herència —hom no sap
encara per quina raó— no passà als fills del seu germà Alemany (línia de
Querol i Montagut), sinó al seu cosí germà Guillem (III), fills
d'Hug de Cervelló i de Gueraua de Cruïlles. La linía secundària
de la Llacuna, Vilademàger i Pontils fou fundada per l'esmentat
Guillem (III), hereu de la línia troncal, que fou veguer de Cervera i de
Tàrrega (1302), acompanyà el rei a la cort pontifícia (1305), fou senyor
alodial de Rocamora, Selmella, entre altres llocs, i tingué en feu
Vilademàger i la potestat de Pontils i de Montclar, que li havia cedit
Guerau (VII) el 1309. Anà a la conquesta de Sardenya, on trobà la mort
(1323). Deixà per hereu el fill, Guillem (IV) de Cervelló i de
Banyeres, que morí essent governador de Sardenya (1347). Amb ell
moriren els seus dos fills grans (Guerau i Ramon). L'hereu
fou l'altre fill, Berenguer Arnau (I), que també havia restat a
Sardenya sota la tutela de l'altre germà seu, Guillem de Cervelló,
arquebisbe de Càller; ambdós moriren aviat, i heretà el patrimoni el germà
més petit, Guillem Ramon (I), que serví en la guerra de Castella i
morí el 1365. Tingué per fills Pere de Cervelló i de Queralt i
Guerau (VIII), que el succeí en la baronia de la Llacuna i estigué
empresonat en poder de la gent de l'infant Jaume de Mallorca a l'època de
la invasió; com a paga del rescat el rei li empenyorà el mer i mixt imperi
dels seus castells de Selmella, Rocamora, Foix i Santa Perpètua (1382).
Fou majordom de Joan I i morí al setge de Palerm (1392). No tingué
successió masculina, i l'heretà el germà Berenguer Arnau (II) de
Cervelló i de Queralt. El fill d'aquest, Arnau Guillem (I),
fou governador d'Eivissa (1461) i partidari de Joan II en la guerra civil
de 1462-72. Del seu segon fill, Jeroni Urbà de Cervelló, establert
a Sardenya, davallà la branca dels barons de Samatzai, comtes de Sèdilo.
El fill gran i hereu, Berenguer Arnau (III), es casà amb Joana de
Castre-Pinós, de qui el fill, Berenguer Arnau (IV), heretà les
baronies de Castre i de Peralta, i foren també coneguts des d'aleshores,
ell i els seus descendents, hereus d'aquestes baronies, amb el cognom de
Castre o de Castre-Pinós. Foren fills seus: Joan, que formà
la línia de València, Felip, que fou lloctinent de Mallorca
(1538-47), i Berenguer Arnau (V), que heretà les baronies i
s'intitulà també vescomte d'Illa, feu que pledejà amb els Castre-Pinós,
barons de Vallfogona, i que guanyà el seu fill Berenguer Arnau
(VI). En morir sense successió els fills d'aquest darrer, Berenguer
Arnau (VII) (1588) i Felip (I) (després del 1590), l'herència
passà a la filla Estefania de Cervelló-Castre, marquesa de la Pobla
de Castre, muller de Martín de Alagón y Espés, baró d'Alfajarín. Pel
matrimoni de la filla d'aquests, Margarida, amb Francesc de Montcada,
marquès d'Aitona, l'herència Cervelló passà als Montcada. Més tard, es
vinculà als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli. La branca
valenciana d'Orpesa fou fundada per Joan de Cervelló i de
Centelles (mort el 1551), fill de Berenguer Arnau (IV), el qual rebé
la baronia d'Orpesa, i s'extingí amb la seva néta, Laura de Cervelló i
Llançol de Romaní (morta el 1616), que aportà l'herència als
descendents del seu matrimoni amb Gaspar Mercader, baró de Bunyol, els
quals es cognomenaren Cervelló i el 1649 foren creats comtes de Cervelló,
nom que fou donat a les terres de la baronia d'Orpesa. La branca sarda
de Samatzai fou iniciada per Jeroni Urbà de Cervelló i de
Castre-Pinós (mort després del 1495), senyor de Samatzai, fill d'Arnau
Guillem (I). Donà diversos oficials reials a l'illa i s'extinguí amb
Pere de Cervelló, baró de Samatzai (mort el 1826). Guillem de
Cervelló i de Ferrera, segon fill de Jeroni de Cervelló, segon baró de
Samatzai (mort vers el 1548), inicià la subbranca dels comtes i marquesos
de Sèdilo, feu que li aportà la seva muller Marquesa Torressani. Fou llur
nét Bernardí Maties de Cervelló i Piccolomini di Siena, i el fill
d'aquest, Miquel de Cervelló i de Castellví, fou procurador del
regne de Sardenya per Felip V, que li atorgà el títol de marquès de
Conquestes (1704); l'emperador Carles VI li atorgà el 1713 el de marquès
de Cervelló. La línia primogènita de Querol i Montagut fou fundada
per Alemany de Cervelló i de Cabrera (mort abans del 1300), fill de
Guillem (II) i capità de Pere II. El succeí el seu fill, Guerau Alemany
de Cervelló i d'Anglesola (mort abans del 1315). El nét d'aquest,
Ramon Alemany de Cervelló i de Cardona, fou governador de
Catalunya. Entre els seus fills, cal esmentar: Hug Alemany de Cervelló
i de Queralt, senyor de Subirats (mort després del 1392), cambrer
reial i uixer d'armes, procurador de l'infant Joan al ducat de Girona
(1379) i després enviat a Vic per reprimir les bandositats (1388), a la
cort pontifícia (1390-92) i a França, i fet governador de València (1392);
Dalmau de Cervelló i de Queralt (mort abans del 1401), cambrer de
l'infant Martí, de qui rebé el castell de Xèrica (1375) i que fou enviat
amb gent d'armes a ajudar el rei de Castella (1381); absolt, més tard, de
l'acusació d'homicidi de Castelló de Mallorca (1383), fou nomenat
governador d'Oriola (1387) i morí a Castella; fra Guillem Ramon Alemany
de Cervelló i de Queralt (mort el 1441), comanador major d'Alcanyís,
de l'orde de Calatrava; i l'hereu Guerau Alemany de Cervelló i de
Queralt, que succeí el pare en la governació i el patrimoni familiar.
El seu fill, Guerau Alemany de Cervelló i de Cardona, també fou
governador de Catalunya, i el 1480, amb el seu hereu Martí Joan de
Cervelló i de Cervelló i el seu nét Felip de Cervelló i de
Castre-Pinós, vengué Valldossera a Santes Creus, i el 1489, Montagut.
Mort el nét Felip (abans del 1523) sense fills, el patrimoni passà a la
germana d'aquest, Guialmar de Cervelló i de Castre-Pinós (morta
vers el 1528), muller de Joan de Barberà, i a llurs descendents. Un segle
més tard el patrimoni passà per línia femenina, als Saiol, que foren
barons de Querol fins un temps ben recent. La línia il·legítima de
Santa Perpètua i Vallespinosa fou originada per Guillem de Cervelló
(mort en 1325-26), anomenat el Bord de Cervelló, fill de Guerau
(VII), que tingué la senyoria de Santa Perpètua per herència paterna, amb
condició, però, de tenir-la en feu per Guillem (III), i la de Vallespinosa
pel seu matrimoni amb la pubilla Brunissenda de Vilafranca. Llur fill,
Arnau de Cervelló i de Vilafranca (mort després del 1373), fou
tutor de Guillem Ramon (I), comprà al rei el mer i mixt imperi del seu
castell (1357) i pledejà amb la vídua de Guillem Ramon (I) pel seu feu de
Santa Perpètua (1373), que fou embargat pel rei. El seu fill, Ramon
Arnau de Cervelló i d'Alenyà (mort el 1408), majordom i procurador
general de la reina vídua Violant, i el seu nét Lluís de Cervelló i de
Palol, obtingueren del rei el trasllat de Santa Perpètua de la
jurisdicció de la vegueria de Vilafranca a la de Montblanc, d'on era el
castell de Vallespinosa (1378). Lluís també havia estat procurador
d'aquella reina i ambaixador reial a Nàpols, i morí (1405) abans que el
seu pare. La senyoria de Vallespinosa fou donada per Violant de
Cervelló i de Palol, germana de Lluís, a Guerau Alemany de Cervelló i
de Queralt, governador de Catalunya, però passà més tard als seus
descendents, els Armengol.
Texts extrets de la
G.E.C.
|
